dijous, 28 novembre de 2013

Sota el fang





El batec mai no es va estimbar contra cap mur,
car sols les ones es fonen mar endins -lliures-
Sense dolors ni absències que maten a foc lent
les ànimes aprenen a viure o a fer-ho veure;
Hem sabut que la bellesa també transita sota el fang,
després que un sol dia la pluja hagi amarat la terra,
i tan sols restin intactes uns pocs restes del naufragi.



dilluns, 25 novembre de 2013

I digues, si pots





I digues, si pots, què hi perdo en la desfeta,
la lluïssor dels teus cabells d'aram,
el goig del teu cos efímer que espera, com
la tranquil·litat del temps que se sap diluït, 
la por de la pèrdua de res que no he posseït encara;
Quanta bellesa emana la llum d'una tarda que és perd
enmig del silenci de les roses i dels batecs continguts,
coneixedors que l'oblit és una utopia per a badocs
que somien aquesta llum que desprèn el teu esguard;
I digues, si pots, què hi perdo en la desfeta.



RPV 266  


diumenge, 24 novembre de 2013

Montmartre





Era el segon cop que viatjava a París. Aquesta vegada hi vaig anar sola. Només disposava d’un cap de setmana de dos dies i i mig, i la Sandra tenia un compromís. París no és el millor lloc per anar-hi sol. Tot és lluminós i tothom sembla feliç. Vaig deixar la petita maleta a l’habitació d’un hotel relativament barat. Vaig obrir la finestra. Sí, aquell paisatge tenia quelcom nostàlgic i alhora intemporal. Com si moltes vides rodessin per aquells carrers. Com si tots els amants hi fossin encara en l’atmosfera de la ciutat de la llum.

No vaig ni dutxar-me. Vaig sortir corrents cap a Montmartre. Sense motiu ni raons. Un cop allí, em va envair tot el seu encant. Les terrasses plenes a vessar, els pintors amb els seus retrats. Sensació de deja vu. Vaig seure en una terrasseta petita i el cambrer em va servir un còctel suau. Mirava tot el que em voltava encuriosida, com si tot fos nou, aliena als anys que duia a l'esquena aquell barri famós. Allà, on diuen que la gent s’enamora almenys un cop a la vida.

Es va acostar un pintor que ja havia recollit la paradeta i em va demanar si podia seure. Li vaig dir que sí, sense pensar, sense mirar-lo. Tenia els cabells esbullats i uns ulls molt vius. Va demanar una cervesa. Després del primer glop va somriure. Quin somriure, déu meu! M'explicava que no havia venut gairebé res, que era un pintor mediocre. Jo, l'observava mentre ell xerrava. Tenia les mans grans i els braços forts. Els llavis, més molsuts que els meus. Em van venir ganes de mossegar-los mentre es bellugaven, quan l'escoltava. Vaig intentar pensar en una altra cosa i no mirar-li els llavis. 

No semblava que jo li fes el pes, més aviat tenia com ganes de parlar. Jo, en canvi, començava a desitjar-lo per passar amb ell una nit d’amor o del que fos. A París, amb un pintor bohemi, com a les pel•lícules.

No podia dir-li “Vols que anem al llit i xerrem allà que tinc els peus gelats?”

-Mira, el meu hotel és ben a la vora, vols venir?

Vaig sentir aquesta frase que sortia de la meva boca sense venir a tomb, tot fent un posat tranquil com si hagués fet algun comentari banal sobre la pluja.
Ell, es va quedar sorprès. No s’ho esperava i jo no li agradava massa. Aleshores, em va mirar els ulls, la boca, els pits. Estava sospesant si pagava la pena? Com són els tios...


Vam mirar-nos i ens vam besar. El segon cop va ser millor. Vam pagar la consumició i vam enfilar els carrerons que ens portarien al meu llit buit, on podríem desmanegar els llençols i emocionar-nos amb els sentits d’uns cossos que passen, que van i vénen, com els de tots els amants del món. 


Relat participant al Repte 554 de RC 



dilluns, 7 octubre de 2013

Música d'una nit


Hola papa. Fa temps que no t'he escrit res però et penso en molts moments dels dies que passo. Ara, tot ha canviat d'una manera insospitada.
I et penso els gestos papi, i el somriure. I la rialla. No sabia que les absències podien ser tan fondes. Malgrat que quan va morir l'avi el dia de la meva comunió - el teu pare - vaig pensar: "I ara, amb qui faré les migdiades?" L'avi era molt canaller, més que tu. De petita, penso que era la persona a qui més estimava. Recordo quan anava al seu hortet i l'ajudava arrencant males herbes. Li feia més nosa que servei. Però sempre estava content, com tu.
L'Aina està estudiant a Londres enginyeria química, com el Manel. Quan la portàvem a l'aeroport, escoltàvem música i va sonar una cançó que em va fer plorar fluixet. Ningú no se'n va adonar. Et deixo la cançó perquè t'agradava moltíssim."Doce de coco" de Yo yo ma. T'estimo.




dilluns, 9 setembre de 2013

Blog 129 de la Cadena per la Independència: HEM VISCUT


Aquest post és l'anella cent vint i nou de la Cadena de blogs per la Independència que es fa per aquesta diada amb connotacions molt especials. Volem ajudar a fer-nos ressò de la Cadena Humana que ens portarà a reunir-nos als carrers del nostre país, per fer que la independència de Catalunya passi de ser un somni a ser un fet irrefutable. 
Lluitem doncs, des de tots els fronts, pacíficament però sense treva.







"Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa"

Salvador Espriu


Hem viscut perquè la saba dels avantpassats ens ha empès a sobreviure i a defensar la llibertat del nostre poble. Hem viscut per salvar els mots de la nostra llengua estimada, per poder-la escriure, llegir, parlar i cantar. Per expandir la seva riquesa, com ho van fer d’altres molt abans que nosaltres, i com ho faran els nostres fills i néts.

Som part d’una cadena humana. Ens donem les mans en un acte d’amor a la terra que estimem, i perquè el món s'assabenti del que som capaços de fer per defensar la nostra identitat. No permetrem que ens esborrin de cap mapa, de cap realitat, de cap univers. Som catalans i ben aviat ho serem de ple dret, com ens pertoca. I no anirem contra ningú. Serem nosaltres mateixos i la nostra història que ens empara.

Ja no tenim por. Tenim coratge i sentim joia pel que vindrà.

Lluitem perquè la mort injusta d’homes i dones que van donar la seva vida defensant la llibertat de Catalunya no hagi estat en va. I perquè volem el futur que ens mereixem i hem de sortir a buscar.

Visca Catalunya Lliure i Sobirana!


Segueixo la cadena i us enllaço amb el blog nº130: BUSCANT RAONS de Jaume C. i B.



  


dilluns, 22 juliol de 2013

Cadena de blogs







tenim un somni,
si tambe es el teu...
et convidem a participar a aquest blog:

http://cadenablogs-
11setembre2013.blogspot.com/



t'hi esperem !!


dissabte, 13 juliol de 2013

CENTENARI DEL NAIXEMENT DE SALVADOR ESPRIU


                                     INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE 


Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.


Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."



Autor: Salvador Espriu