Per l'escletxa del temps

Ara que tot pren una perspectiva nova
abandono les teves mans al misteri
d'aquesta gran nit que ens pertorba,
i davallant els estels et dic a reveure,
tot passant de l'hivern a la primavera
en aquest cercle que ens emmanilla,
com si fóssim dos amants esmerçats
en compartir la mateixa i única pintura, 
captius d'un artista capriciós i bohemi,
que no comptava que series absència
un diumenge de matinada en plena quietud,
i fugiries en silenci per l'escletxa del temps.

Un cel de mare

Maria Pla Roig, nascuda a Sant Sadurní d'Anoia el 1936. Mare de dues filles, la meva germana Núria i jo mateixa.

T'estimem molt. Ets un cel de mare i la persona més bona que he conegut. 
Hem tingut una gran sort que fossis la nostra mare.

Vincles

Fa uns mesos que alguna cosa va canviar dins meu. Sempre he escrit des de joveneta. No per publicar, si no per a mi, per pensar més a poc a poc, per gaudir més lentament els instants. Portava un diari d'adolescent que suposo que era horrorós, però eren les meves coses. Després sempre he anat escrivint en llibretes i en webs i no podia viure sense escriure. Quan passava cert temps sense escriure com a les vacances d'estiu em posava neguitosa i nerviosa. I fins que no feia un poema o quelcom semblant no em sentia alleujada.
Quan he llegit el que he escrit al llarg del temps, sovint m'ha fet vergonya per trobar-ho dolentíssim, però havent d'admetre que en el fons sempre era jo, dolenta o mediocre, és el que hi havia.
No sé si ha estat per un daltabaix familiar que ha afectat a la meva germana i de retruc a tota la família, que vaig canviar la manera de veure les coses. Fins al punt de pensar que potser ja havia escrit massa coses insignificants, i que no tenien gaire sentit per ser llegides. De fet, aquest blog té poca gràcia, per no tenir no té ni un segell personal. És un poti poti desgavellat. Tampoc en sé més.
Noto com si m'hagués tornat pràctica, quan jo sempre m'he regit pel cor i no pel cervell en el tema d'escriure. Ja sabeu, allò de les sensacions i les emocions per damunt de tot. I la forma, que fos el més bella possible. Aquesta era la intenció que ja estava bé.
Ara estic trista perquè fa molt que no escric al blog, ni tan sols hi entro. No he pogut llegir totes les coses interessants dels blogs que tinc enllaçats i dels que no.
Intentaré participar en els relats conjunts, encara que només sigui això, perquè m'agrada molt la pàgina i la visió diversa dels autors que hi participen. 
Crec que ara no puc escriure perquè em sento molt sola i no ho estic de sola. Només que m'hi sento.
No volia marxar a la francesa amics blogaires.
Espero que sigui quelcom passatger de mesos o d'anys, perquè escriure és de les coses més maques que m'han passat i que m'han donat una satisfacció personal sense rebre res. Només amb la dèria de mantenir la llengua catalana fora de perill. Això també. Tinc molta por que ens anihilin com a poble i els nostres poetes i escriptors caiguin en el pou de la indiferència. 

Gràcies a tots els que heu passat per aquí, sempre m'he endut una gran alegria llegint els vostres comentaris des de la distància, malgrat no haver-vos conegut en persona. Per a mi hi ha un vincle invisible entre els blogaires. Invisible i màgic com tots vosaltres.

Relats conjunts - L'art de la pintura

Johannes Vermeer, Al·legoria de l'art de la pintura, 1673

-Trèmula-

Deixeu-me furgar dins la llum,
acaparar l'univers d'un instant
fer-ne sang acolorida en un llenç
que demana ser mirada aliena,
embruix fràgil que sacseja
deliris socarrimats - cendres
que bramen des d'un pinzell
fugir de la presó d'un ésser
limitat en una consciència finita -
Morir en la catarsi d'una emoció,
quan s'allunya trèmula vers un quadre.



Per a Relats Conjunts

Del bon i mal gust

Tinc entès, Sr. Wilde, que ens acaba d'obsequiar amb un nou assaig sobre l'estètica, polèmic és clar...
-I...?
-Doncs m'agradaria que m'expliqués quines són les claus d'aquest "Tractat sobre la ceguesa en l'art actual" tal i com vostè l'ha titulat.
-Per on vol que comenci Sr. ...?
-Thomas, Hugh Thomas.
-Bé Sr. Thomas. A vostè li agrada la naturalesa?
-Sí, la veritat és que m'encanta passejar per "Hyde Park".
-Quin mal gust!
-Per què mal gust?
-Sí, mal gust. Vostè es delecta passejant i contemplant una bellesa ideada per la seva pròpia fantasia. No se n'adona pas que aquest és un indret creat per l'home. I és l'home i només l'home qui ha pogut condicionar aquests boscos ajardinant-los perquè després la nostra imaginació s'encarregui de convertir-los en un lloc fabulós. La naturalesa és imperfecta, per ella mateixa no funciona i necessita que l'acció humana la transformi. Què es pensa, doncs, que són els Jardins de "Versailles"? Són un caprici desmesurat de donar vida artística allà on no n'hi ha per part del Rei Lluís XIV als voltants del seu excessiu palau.
-Sr.Wilde, encara que m'inventi aquesta bellesa segons vostè del tot artificial no deixaré pas de passejar per "Hyde Park".
-I tampoc no deixarà pas de tenir mal gust.
-Enllestit aquest primer punt , Sr. Wilde, m'agradaria saber què pensa sobre el realisme literari tan de moda actualment, fet que menysprea amb molta contundència, si no vaig gaire errat...
-Precisament d'aquest tema tracta el segon punt important del meu llibre. La narrativa d'aquest segle nostre es contamina constantment d'una vulgaritat extraordinària. És totalment nefast copiar la realitat, reflectir-la històricament. Cap artista que es preui hauria de tenir cap simpatia ètica perquè resulta un imperdonable amanerament d'estil. I aquest estil s'acostuma a deteriorar escrivint als diaris perquè s'acaba predicant, fent literatura pamfletària. L'art no necessita ser realista perquè és mentida, pura ficció. Els artistes mai han millorat el sistema social i menys encara els dirigents que l'organitzen. Per tant,considero que l'art es justifica per ell mateix. L'autèntic artista no té mai en compte el públic, per a ell no existeix. Perquè la veritable funció de l'art no és cap altra cosa que tenir distinció, encant, bellesa i força imaginativa. L'artista és un mentider i el seu objectiu és encantar i donar plaer. I el realisme constitueix en plasmar l'experiència personal i aquest és un cercle molt viciós i limitat.
-Després de comprovar, segons el seu relat, que l'art ha de ser totalment lliure i da cap manera ha de tornar-se partidista; quina seria la idea més innovadora que despren el llibre i que de ben segur serà tema de conversa a tota la ciutat?
-El més interessant i divertit del llibre és que la vida imita molt més a l'art que no pas aquest últim a la vida. La gent es suïcida perquè ho ha llegit en alguna novel·la romàntica. I es fan servir termes literaris per descriure tipologies de persones o situacions amb adjectius com ara: dantesc per quelcom infernal, maquiavèl·lic per algú manipulador i rebuscat, i shakespearià ve lligat amb el caràcter i el destí. Imitem l'art perquè la vida és molt avorrida comparant-la amb les creacions artístiques. Allà reconeixem qui voldríem ser i què ens agradaria fer de veritat, així de simple.
-Bé. Acabada aquesta entrevista, m'acompanyaria al "Royal Albert Hall"? És que tinc dues entrades per a veure "Tosca" de Puccini. Hi accedeix?
-A qui se li acudeix anar a l'òpera a veure una representació musical? A l'òpera, senyor meu, es va a xafardejar! 



paxman

L'explicació

De bon matí, a l'hora que els carrers
són plens de nens i nenes anant cap a l'escola,
se sent que l'aire té una altra dignitat.

N'hi ha que van a escoles petites amb jardí
i mestres que no els alcen mai la veu.
Nens amb els gests difícils,
com recordant algú perdut dins l'aire.
Els seus pares, sovint, ploren quan estan sols.

Es triga tant a entendre. Per això
no hi ha mai dues oportunitats.
Però aquests nens no ho sabran mai,
em dic, pensant en el somriure
que, angoixat, sento com es va esvanint.
Uns quants records és tot el que ara em queda
per explicar-me a mi mateix
que és en l'amor on m'he deixat la vida.


Autor: Joan Margarit

Carn en la carn

Volia pintar el seu darrer retrat, en el llit de mort. Havia d'apressar-se abans no vinguessin els de la funerària i se l’enduguessin com si fos un paquet per transportar, sense ni pensar que pocs minuts abans en aquell cos hi bategava la vida.
La mare, fins i tot morta, era bella. Tenia els ulls oberts, d'un color blau que irremeiablement captivaven a tot aquell que els mirava. Volia aconseguir que els seus ulls traspassessin el més enllà, que fossin un pont entre la vida i l’absència. Llum, molta llum en les ninetes que esguardaven tranquil•les el pas del temps. Les mans blanquíssimes creuades en un gest de rendició, de submissió inapel•lable. El rostre menys pàl•lid, com si la sang encara hi corres per les venes.
Trucaren a la porta. Sentia veus llunyanes mentre no deixava anar el pinzell. El temps que la seva musa podia dedicar-li era minso. Però almenys, volia aconseguir un esbos de tot allò que havia de mostrar el quadre. El darrer regal pòstum que podia oferir-li ara que el temps s’havia aturat en aquell instant. La vida és una pulsió en totes les seves expressions. S’ha d'aprofitar fins l’últim alè, abans la mort no arribi i s’endugui tot allò que estimem.
Tot de cop, va deixar les pintures i va contemplar el cos inert de la seva mare. Ella, que el va infantar una nit d'hivern. La seva arrel primigènia, l’origen de tot romania immòbil en un llit de llençols blancs. Adéu a aquell cos de dona, carn en la carn, vida i batec. 
Un calfred li posseí l’espinada. Aleshores, va comprendre que mai no acabaria el quadre.