diumenge, 22 juny de 2014

D'ulls closos que senten

Voldria escriure el naufragi dels teus ulls,
que sempre han temut, que sempre han perdut,
petites derrotes que el temps ha bastit amb calma.
Però, encara no saps que perdre és sobreviure?
Tu, que suportes un amor desesperat
en un cos massa limitat per no llençar-ne
cap engruna. Que no es perdi ni un bri
d'allò que t'habita en la solitud que ets.
Heroi de tendresa, de naufragi, de llum
que s'apaivaga, d'ulls closos que senten,
supervivent que respires aquest aire,
mentre jo aleno la saba dels teus morts.


Repte Poètic Visual 233 - Relats en Català



divendres, 30 maig de 2014

La lladre de llibres (fragment)


En molts aspectes, endur-me un nen com en Rudy va ser un robatori -tanta vida, tantes coses per viure encara-, però estic segura que li hauria encantat veure els enderrocs esgarrifosos i l'embotornament del cel la nit que va traspassar. Hauria plorat, s'hauria girat i hauria somrigut, si hagués pogut veure la lladre de llibres de quatre grapes al costat del seu cos sense vida. Li hauria encantat veure com besava els seus llavis polsosos, bombardejats.
   Sí, ho sé.
   En la foscor del fosc bategar del meu cor, ho sé. Li hauria encantat.
   Ho veieu?
   Fins i tot la mort té sentiments.

Autor: Markus Zusak
Traducció d'Anna Ullibarri







diumenge, 25 maig de 2014

Un altre poema


Cadascú ha de tenir 
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.
I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.
Suau serà, però,
l’ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri
.



Autora: Montserrat Abelló



dissabte, 3 maig de 2014

Regal amb retard


Aquest és un regal amb retard. Em sap greu. Papa, allà on siguis, el teu aniversari era el dia 31 de gener i jo et vaig prometre que sempre et regalaria una cançoneta, per si per aquelles coses que hom no sap del cert, poguessis sentir-la. Jo, crec que sí. Que pots. Perquè tu ets molt tu. O eres, tan fa.
Mira, he triat una cançó d'un grup de jazz català, que sé segur que t'encantaria. T'estimo, com sempre. I no m'he oblidat de tu. I sóc feliç més o menys, tenint en compte que tu eres molt més catxondo i de la broma.

Et deixo la cançó. Aquest grup, no sé perquè m'apropa a tu. Serà pel jazz.








dijous, 28 novembre de 2013

Sota el fang





El batec mai no es va estimbar contra cap mur,
car sols les ones es fonen mar endins -lliures-
Sense dolors ni absències que maten a foc lent
les ànimes aprenen a viure o a fer-ho veure;
Hem sabut que la bellesa també transita sota el fang,
després que un sol dia la pluja hagi amarat la terra,
i tan sols restin intactes uns pocs restes del naufragi.



dilluns, 25 novembre de 2013

I digues, si pots





I digues, si pots, què hi perdo en la desfeta,
la lluïssor dels teus cabells d'aram,
el goig del teu cos efímer que espera, com
la tranquil·litat del temps que se sap diluït, 
la por de la pèrdua de res que no he posseït encara;
Quanta bellesa emana la llum d'una tarda que és perd
enmig del silenci de les roses i dels batecs continguts,
coneixedors que l'oblit és una utopia per a badocs
que somien aquesta llum que desprèn el teu esguard;
I digues, si pots, què hi perdo en la desfeta.



RPV 266  


diumenge, 24 novembre de 2013

Montmartre





Era el segon cop que viatjava a París. Aquesta vegada hi vaig anar sola. Només disposava d’un cap de setmana de dos dies i i mig, i la Sandra tenia un compromís. París no és el millor lloc per anar-hi sol. Tot és lluminós i tothom sembla feliç. Vaig deixar la petita maleta a l’habitació d’un hotel relativament barat. Vaig obrir la finestra. Sí, aquell paisatge tenia quelcom nostàlgic i alhora intemporal. Com si moltes vides rodessin per aquells carrers. Com si tots els amants hi fossin encara en l’atmosfera de la ciutat de la llum.

No vaig ni dutxar-me. Vaig sortir corrents cap a Montmartre. Sense motiu ni raons. Un cop allí, em va envair tot el seu encant. Les terrasses plenes a vessar, els pintors amb els seus retrats. Sensació de deja vu. Vaig seure en una terrasseta petita i el cambrer em va servir un còctel suau. Mirava tot el que em voltava encuriosida, com si tot fos nou, aliena als anys que duia a l'esquena aquell barri famós. Allà, on diuen que la gent s’enamora almenys un cop a la vida.

Es va acostar un pintor que ja havia recollit la paradeta i em va demanar si podia seure. Li vaig dir que sí, sense pensar, sense mirar-lo. Tenia els cabells esbullats i uns ulls molt vius. Va demanar una cervesa. Després del primer glop va somriure. Quin somriure, déu meu! M'explicava que no havia venut gairebé res, que era un pintor mediocre. Jo, l'observava mentre ell xerrava. Tenia les mans grans i els braços forts. Els llavis, més molsuts que els meus. Em van venir ganes de mossegar-los mentre es bellugaven, quan l'escoltava. Vaig intentar pensar en una altra cosa i no mirar-li els llavis. 

No semblava que jo li fes el pes, més aviat tenia com ganes de parlar. Jo, en canvi, començava a desitjar-lo per passar amb ell una nit d’amor o del que fos. A París, amb un pintor bohemi, com a les pel•lícules.

No podia dir-li “Vols que anem al llit i xerrem allà que tinc els peus gelats?”

-Mira, el meu hotel és ben a la vora, vols venir?

Vaig sentir aquesta frase que sortia de la meva boca sense venir a tomb, tot fent un posat tranquil com si hagués fet algun comentari banal sobre la pluja.
Ell, es va quedar sorprès. No s’ho esperava i jo no li agradava massa. Aleshores, em va mirar els ulls, la boca, els pits. Estava sospesant si pagava la pena? Com són els tios...


Vam mirar-nos i ens vam besar. El segon cop va ser millor. Vam pagar la consumició i vam enfilar els carrerons que ens portarien al meu llit buit, on podríem desmanegar els llençols i emocionar-nos amb els sentits d’uns cossos que passen, que van i vénen, com els de tots els amants del món. 


Relat participant al Repte 554 de RC