Et vaig veure en un somriure

Des del silenci

2012-01-25T21:19:00.000+01:00

Branca submisa
observa destins llunyans
des del silenci.

.....

"Jo també sóc un nou pobre"

2012-01-25T09:14:00.002+01:00

"Vaig educar-me pensant que vivíem en una democràcia exemplar i que tots érem iguals i teníem els mateixos drets. Periodista de vocació, vaig començar a fer col·laboracions en petites ràdios i a la premsa local, on finalment vaig anar a parar, formant part de la redacció de l’Independent de Gràcia durant quatre anys. Fa cosa d’un any vaig decidir deixar Barcelona, la meva ciutat de naixement, per buscar sort a Finlàndia però finalment vaig haver de tornar. Ara, sense feina, sense atur (era autònom) i sense accés a beques per estudiar em trobo amb uns ingressos mensuals que ronden els cent euros (si hi ha sort) i depenc d’allò que els meus pares puguin donar-me de tant en tant. Em dic Èric Lluent, tinc 25 anys i, sí, sóc un nou pobre, cosa de la qual no m’avergonyeix parlar (només faltaria!).

La frustració i la impotència davant d’un sistema polític basat en l’amiguisme i el privilegi fan que cada matí pensi en fotre el camp d’aquí el més aviat possible. A més, com a periodista, penso sovint en la responsabilitat de tots aquells professionals que es vénen a les empreses privades (totes elles subvencionades pel poder) explicant històries manipulades i interessades, sense cap mena d’independència ni criteri (parlo de la majoria de notícies que englotim dia rere dia).

Formo part de la Generació Perduda, aquells joves de vint-i-pocs que ens hem quedat a la cuneta d’una societat que cada cop veiem menys nostra i que identifiquem com l’enemic. Per a nosaltres ja no hi ha futur a Catalunya. Les nostres vides no han estat truncades per una guerra civil o una dictadura. A nosaltres ens ha matat el “millor sistema econòmic i polític de la història”, com diuen a les escoles i universitats.

El que no entenc és com els polítics d’aquest país (sigui quin sigui el seu color) poden dormir amb la consciència tranquil·la. Espero no entendre-ho mai."

És tristíssim haver de conèixer aquestes situacions. Com hem arribat al que som?

Extret del blog: Els Nous Pobres

.....

NOTtE di Toni Demuro

2012-01-24T20:54:00.002+01:00

NOTtE di Toni Demuro

D'aquest instrument que toco

totes les notes s'acoblen a tu,

prenen la teva forma invisible

l'ombra afuada del teu record,

un bri de l'aire que et va contenir

abjurant de ser un cos dins un hom.

.....

Dissipar-se

2012-01-21T23:30:00.009+01:00

Es va mirar al mirall i no s’hi reconeixia en aquell rostre. Qui era aquella dona desconeguda que l’observava en silenci? Abaixà la vista fins a les mans i també li van semblar alienes. Va tancar els ulls per intentar retrobar-se en aquell cos que li fugia. Va obrir a poc a poc les parpelles i va tornar a encarar-se al mirall. No, seguia sense saber perquè l'interrogava aquella imatge reflectida en la fragilitat trencadissa d'un espill estàtic.
Des del mirall, la dona li va parlar “Què fas, no em coneixes?“ va articular sense immutar-se, mentre ella s’ofegava en un mar de perplexitat. No, una altra vegada les veus tornaven a martellejar-li el cap.
Va sortir del lavabo i va anar a la taula del menjador amb la resta de la família. Es va asseure al costat del seu marit que li somrigué, afable. Era l’aniversari de la mare i tots els germans s’havien reunit. Tothom reia i bevia. Mentre els fitava s’anava allunyant de la taula. Sentia que el seu cos romania assegut a la cadira, però ella marxava a poc a poc, mirant-los sense dir res. Sentia una sensació de deixadesa, de no poder controlar la seva voluntat. Res no la podia fer tornar dins la dona que seia en una taula guarnida i formava part d’una família aparentment feliç.
Va decidir deixar el seu cos, aquell embolcall pertorbador que en el fons no li pertanyia. Obrí la porta i sortí al carrer. Va sentir el fred de l’hivern mentre enfilava un camí, sense rumb, sense veus. En silenci.

.....

Recordo - Anne Sexton

2012-01-19T21:51:00.001+01:00

RECORDO

Cap al primer d'agost
els escarabats invisibles
començaren a roncar i
l'herba era tan dura com
el cànem i de cap color,
no pas més que si la sorra fos un color,
i des del vint de juny
anàvem peus nus,
descalços, de vegades no
ens recordàvem de donar corda
al teu despertador i alguna nit
bevíem gin calent pulcrament
de vells vasos buits de gelea
mentre el sol s'esfumava talment
el quadre vermell d'un barret i
un dia em vaig lligar els cabells amb
una cinta al darrere i em vas dir
que se'm veia gairebé com
una dama puritana i allò
que recordo millor és que
la porta de la teva habitació
era la porta de la meva.

Traducció de Montserrat Abelló

.....

Free as a bird - Supertramp

2012-01-18T15:12:00.001+01:00

.....

La llum dels somnis

2012-01-15T21:58:00.002+01:00

Vaig somiar la llum que desprenies

quan caminaves sense pressa

sabent-te lluny d'aquest món,

no imaginava que s'esllanguiria;

resta l’empremta invisible de tu,

del teu ésser de carn i ossos

-cofurna d'una ànima famolenca-

diluïda en un temps que ha fugit,

recer en el pou pregon de la tristesa,

foguera on crema el dolor no revelat.

Malgrat no ser en la carn d’un hom,

ets far puixant en la penombra d'avui.

.....

De carn i ossos

2012-01-13T20:51:00.001+01:00

Un crit per eixordar solituds,

per dirimir camins blans

endins de la consciència que

a deshora ens ha vist passar,

un crit estavellat en la nit

dels somnis no acomplerts,

quan ens sentim sols i ínfims

i frisem miratges de carn i ossos.

.....

Amy

2012-01-13T20:35:00.002+01:00

.....

Desafinado - Stan Getz & Joao Gilberto

2012-01-12T23:43:00.000+01:00

.....

Agustí Bartra i Lleonart

2012-01-10T21:13:00.000+01:00

Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres
posades com ocells damunt els cables tensos
dels esperits fidels als himnes de la vida,
un martell plorarà per la llum apagada.
El dia portarà corones de mimoses.
Potser hi haurà perdó en la mar que no calla.
El sol tindrà a la boca la seva sempreviva
i noves veus diran l'alegria de l'aigua.
Els vent devastarà el fanal i l'estàtua.
Els estius lluiran les seves bruses grogues
i el bastó blanc del cec sonarà als carrers grisos.
Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes,
Orfeu seduirà les anònimes bèsties.
Vindran els plenilunis a fer fremir les verges
que esperaran l'amor entre els grills i l'acàcia.
Jo ja no tindré rostre. A mes oïdes d'herba,
el temps farà dringar un cascavell d'estrelles ...

.....

"Daddy"- Della Reese

2012-01-09T21:10:00.000+01:00

.....

Icebergs

2012-01-09T00:48:00.000+01:00

De vegades amaguem el dolor sota una disfressa de felicitat, darrere una cançó alegre,o somrient quan costa fer-ho. No sé si és per sobreviure o és quelcom innat que portem des que naixem. Potser les persones són com icebergs on la part que es mostra és ínfima comparada amb el total soterrat al fons de la superfície.

.....

Bryan Watson & Carmen Vincelj

2012-01-07T23:57:00.001+01:00

Això és ballar i tot el demés deu ser trepitjar el terra! :-P

.....

Carn en la carn

2012-01-07T21:39:00.002+01:00

“Ofelia”, John Everett Millais

Volia pintar el seu darrer retrat, en el llit de mort. Havia d’apressar-se abans no vinguessin els de la funerària i se l’enduguessin com si fos un paquet per transportar, sense ni pensar que pocs minuts abans en aquell cos hi bategava la vida.
La mare, fins i tot morta era bella. Tenia els ulls oberts, d’un color blau que captivaven a tot aquell que els mirava. Volia aconseguir que els seus ulls traspassessin el més enllà, que fossin un pont entre la vida i l’absència. Llum, molta llum en les ninetes que esguardaven tranquil•les el pas del temps. Les mans blanquíssimes creuades en un gest de rendició, de submissió inapel•lable. El rostre menys pàl•lid, com si la sang encara hi corres per les venes.
Trucaren a la porta. Sentia parlar les veus llunyanes mentre no deixava anar el pinzell. El temps que la seva musa podia dedicar-li era minso. Però almenys, volia aconseguir un esbos de tot allò que havia de mostrar el quadre. El darrer regal pòstum que podia oferir-li ara que el temps s’havia aturat en aquell instant. La vida és una pulsió en totes les seves expressions. S’ha d’aprofitar fins l’últim alè, abans la mort no arribi i s’endugui tot allò que estimem.
Tot de cop, va deixar les pintures i va contemplar el cos inert de la seva mare. Ella, que el va infantar una nit d’hivern. La seva arrel primigènia, l’origen de tot romania immòbil en un llit de llençols blancs. Adéu a aquell cos de dona, carn en la carn, vida i batec.
Un calfred li posseí l’espinada. Aleshores, va comprendre que mai no acabaria el quadre.

.....

Un regal de reis pels blogaires que de vegades passen per aquí

2012-01-06T14:12:00.000+01:00

Love Theme (Cinema Paradiso)- Ennio Morricone

.....

Morir en la catarsi d'una emoció

2012-01-05T02:15:00.000+01:00

Deixeu-me furgar dins la llum,
acaparar l'univers d'un instant
fer-ne sang acolorida en un llenç
que demana ser mirada aliena,
embruix fràgil que sacseja
deliris socarrimats - cendres
que bramen des d'un pinzell
fugir de la presó d'un ésser
limitat en una consciència finita -
Morir en la catarsi d'una emoció,
quan s'allunya trèmula vers un quadre.

.....

Mai no va tornar

2012-01-03T21:34:00.001+01:00

Vaig veure com la innocència marxava del seu cos, de les seves mans de porcellana, dels seus ulls dolços i ametllats. Va marxar per la finestra i s’allunyà de pressa, corrent camp a través.
Vaig mirar a la mare mentre es desfeia el pentinat abans d’anar a dormir. La seva expressió havia canviat, el rostre era amarat d’una fredor serena i somreia com si fos una altra persona. Se’m va acostar i em va fer el petó de bona nit. Un petó de gel, anònim, que no transmetia estimació.
Cada dia mirava enllà de la finestra esperant el retorn de la innocència, volia que penetres els seus ulls i la posseís novament. Em delia per recuperar la mare, no aquella dona estranya que tenia el seu mateix esguard però que havia perdut l’emoció, com si fos un titella accionat per un comandament o per uns fils invisibles.
Dos dies després, en tornar de l’escola vaig sentir-la cantar. Devia estar a la cambra d’en Pol, el meu germà petit de vuit mesos. La veu era captivadora i dolça. Potser el miracle havia esdevingut i la nostra mare tornava a ser la de sempre. Vaig pujar les escales sense fer soroll. La porta era entreoberta. La mare era a sobre del meu germà amb un coixí que li tapava la cara. En Pol ja no es movia i ella seguia cantant la cançó de bressol.
Després de rumiar molt, ara sé que la culpa va ser de la innocència que la va abandonar una nit i mai no va tornar.

.....

D'aquella que no sé si sóc

2012-01-03T01:34:00.001+01:00

"Jo que he escanyat la filla
obedient de Tu
i l’he enterrat, convulsa
encara, sota el glaç
no sé ofegar la fosca
ranera que es marida
dòcilment a la teva
enllà del mur. I ençà.
Ella parla per mi.
Sura damunt de l’aigua
immòbil el silenci
d’aquella que no sé
si sóc.
Que el foc emporpri
l’hora muda i desclavi
llengua i camins. Que el dia
neixi, nu, del desglaç."

Autora: Maria Mercè Marçal

.....

Efímer

2012-01-02T15:32:00.000+01:00

Fulles resseques
brancam que cerca l'oblit
es vincla el dolor

.....

Per tu, Anna, que acabes de perdre un germà

2012-01-02T15:15:00.000+01:00

Em declaro vençut

Els anys que em resten

els malviuré somort. Cada matí

esfullaré una rosa –la mateixa–

i amb tinta evanescent escriuré un vers

decadent i enyorós a cada pètal.

Us llego la meva ombra en testament:

és el que tinc més perdurable i sòlid,

i els quatre pams de món sense neguit

que invento cada dia amb la mirada.

Quan em mori caveu un clot profund

i enterreu-me dempeus cara a migdia,

que el sol, quan surt, m’encengui el fons dels ulls.

Així la gent que em vegi exclamarà:

—Mireu un mort amb la mirada viva.

Miquel Martí i Pol

.....

Shhh

2012-01-02T02:44:00.004+01:00

No puc dormir. M'he pres dues infusions calentes, he llegit, he intentat escriure quelcom decent, un relat curt amb emoció, quelcom que es pensa i sovint no es diu. Però no em surt. Tampoc cap poema. De fet, penso que el que jo etiqueto com a poemes no ho són, però no en sé més. Potser és pretensiós dir-li poemes. Però aleshores, com els etiqueto? "Bajanades"? Impossible. La meva autoestima literària ja no és gran cosa. De fet, m'agrada escriure perquè és aleshores quan penso a poc a poc. Avui m'ha agradat un paisatge, la llum era perfecta.
Suposo que els pintors deuen patir molt pel tema de la llum. Jo, si ho fos, patiria moltíssim. Ha de provocar ansietat per força, tenir-ho tot a punt, però que la llum t'esgarri poder pintar allò vist d'una sola manera als ulls del pintor. Suposo que quan els hi passa ho deixen, esperant que la llum sigui adequada. Potser escolten música: Bach o els Rollings, tant és. Desconnectar, apagar l'interruptor del conscient. Marxar, enfilar el camí dels somnis. Bona nit.

.....

De la immensitat d'alguns poetes

2011-12-28T15:02:00.001+01:00

Lluna

Puc prendre't poques coses
ja saps
l'escullera d'escuma que t'ennuega la son
un no-res
l'endevinalla de la teva pell sota el llençol
o la gesta de veure't adormida

Puc
amb la senzillesa del dolor
somiar la teva absència que em despulla l'alba
i caminar els carrers, quasi
com tothom
farcit de desolació i paraules educades

Puc prendre un paisatge orfe d'ànimes
deixar-lo incomprès a l'alè dels dits
a trenc de llavi
i veure'l marcir-se dins la solitud
dins la tarda lenta

Puc
renàixer al capvespre
trobar de bell nou els teus gests
la nuesa del teu pit amarat de camins
el llit bressolant nostre desig
i adormir-te, tancar-te
els ulls i la son

Puc viure't de bell nou
assegut vora el llit
malgrat rere les finestres
la lluna
murmuri a cau d'orella
que ets tan impossible com ella a
les meves mans.

Anna Sant i Ana

.....

Nafra

2011-12-27T22:15:00.000+01:00

Fuges dins la neu
després de tenallar-me,
sóc nafra sagnant
endins d'un nou calvari
veig el color blanc del fred.

.....

Veure-hi clar

2011-12-26T04:06:00.001+01:00

Vau mentir darrera un mirall

que reflectia el vostre esguard

esperàvem un miratge de llum

que travessés els universos,

volíem anar un pas endavant

sortir de les nostres vides petites

veure-hi clar endins de la foscor

no abatre'ns en un cau de silenci.

.....

El temps s'atura

2011-12-25T04:19:00.001+01:00

Gravito suspesa
dins la tènue atmosfera
el temps s'atura.

.....

El jorn dels miserables

2011-12-23T01:03:00.001+01:00

Aquest article és per a tu. Per a tu quan sentis la ràbia ben endins i no sàpigues com arrencar-te-la, per quan ja no et quedin forces per cridar o no sàpigues contra qui. Per quan et sentis vençuda, sola o humiliada;angoixada, espantada i el pes de la buidor abocant-te a l'abisme. Per quan la vida no quadri, per quan els altres no siguin tal com sempre els havies imaginat, aquest és un article perquè et desfoguis i perquè ploris, perquè puguis tenir la teva raó quan siguis la primera a saber que no en tens ni una mica. Agafa-t'hi, creu-hi: crida a través d'aquestes línies. Sé com et sents i sé com cremen la frustració i la impotència. Llegeix aquest article quan l'amic fidel et traeixi, quan t'adonis que has tornat a cometre el mateix error de sempre, quan creguis que acabes d'esgotar l'última reserva d'esperança i res ni ningú no puguin consolar-te. Tens dret a l'infern, i al foc que hi crema. Tens dret a sentir-te una merda i aquest article vol fer-te companyia ara que creus que no et mereixes res i que no ets digna de tenir l'amor de ningú. De quin fred véns, això no importa. De quina misèria volies escapar-te i no te n'has sortit, no has d'explicar-m'ho. Només porta'm la teva fúria i la teva mala hòstia, la violència que et consumeix i aquest coàgul de bilis i agror que et recorre el ventre i que puja pel coll i que gairebé no et deixa respirar. Sigues benvinguda, salta, brama, i sàpigues que tots ens hem sentit així alguna vegada i que més avall ja no pots caure.
També en la desesperació hem de conversar amb nosaltres mateixos, i ens hem d'acceptar i ens hem d'entendre. Recorda-te'n sempre, de tal com et veus ara, perquè també ets tu aquesta bèstia ferida i desbocada, i no hi ha lliçó ni hi ha missatge ni hi ha res més que aquesta vergonya cruel i aquesta ràbia que puja "i la vull guardar amb mi fins al jorn dels miserables".

Autor: Salvador Sostres

.....

Fent camí

2011-12-22T00:39:00.002+01:00

La història sempre es repeteix. És possible que la vida sigui un cercle tancat, una el•lipse, un bucle en el temps o res de tot això. Veus passar la teva existència i la dels que tens més a prop. La mort mai no es cansa de venir curosament i empènyer el pom de la porta que ens és tan familiar, doncs és la llar on vivim. Entra sense avisar. Potser només ens vol espantar i no desitja endur-se ningú encara.
Mentrestant, nosaltres volem més temps per viure, per estimar, per estar junts, per compartir petits grans triomfs i fracassos.

Després, hi ha l’altre cercle -el dels hospitals- les proves, els metges, la indiferència, sovint. En aquest cercle tampoc és bo d’entrar-hi, sobretot si les coses van mal dades i ja no queden esperances. Però és clar, hem de morir d’una manera o altra, més tard o més d’hora. Potser el més dur és veure com van morint els éssers que estimem, tot i que sigui el nostre egoisme el que ens faci sentir tristesa i una tènue decepció -que mica en mica s'engrandeix- de com anem fent camí.

.....

Stabat Mater - Pergolesi

2011-12-17T19:05:00.000+01:00

Vist al blog de Mr. Tibau i no he pogut reprimir el desig de compartir-lo aquí també!

.....

La dolcesa del somni

2011-12-17T01:00:00.000+01:00

He vist la llum que desprenies en allunyar-te
de la banalitat que representa aquesta vida,
en silenci t'has lliurat a la dolcesa del somni,
allà on tot és possible i l'existència és transversa
sense cap dolor enclotat en una carn desgastada
pel deliri de desitjar allò que mai no ha existit.

.....

Et cerco en petits objectes

2011-12-13T00:27:00.002+01:00

Pujo les escales i la cadira és buida, tal i com la vas deixar. De vegades, m’hi assec. Agafo el teu bolígraf i miro les teves coses de l’escriptori. L’obre cartes tronat horitzontal, a sota un carpeta negra amb una fotografia enganxada que et va corprendre, la d’un nen de l’Africà que era en la pell i l’os. I la mirada interrogadora que ens assenyalava. Segur que pensaves això quan l'observaves. No volies oblidar-te’n. Les teves notes escrites al dietari de l’any que vas marxar. Tot escrit. Meticulós i ordenat fins a l’extenuació. Però en el teu cap hi havia espai pel caos, per la màgia, per l’instant. Potser tots tenim dues cares ben diferents.
M’aixeco, miro les fotos, les copes, les medalles i baixo a jugar amb els gats. Bé, amb la Dana, no. Continua essent tant esquerpa com sempre, però ja sabem que ens estima a la seva manera. Ho diuen els seus ulls. Ara marxo. No vinc gaire perquè em fa mal encara. Un altre dia tornaré i tocaré les teves coses, perquè sento que en elles encara hi ets.

.....

Els Diaris de Sylvia Plath

2011-12-11T22:13:00.002+01:00

Copio un extracte dels diaris de Sylvia Plath extret del blog COL·LECTIU D'ANTIARTISTES. No deixeu de visitar-lo per tenir una informació exhaustiva i llegir les reflexions de l'Eduard sobre el tema. Són un luxe.

Aquesta petita part del diari fou escrita quan l'autora tenia uns divuit anys. Esborrona la lucidesa i la intensitat del seu pensament tenint en compte la seva joventut.

"Hay veces en las que me domina un sentimiento expectante, como si hubiera algo, bajo la superficie de mi capacidad de entender, esperando que lo atrape. Es una tortura semejante a la de estar a punto de recordar un nombre, pero sin lograrlo del todo (...) me domina ese sentimiento, vago y nebuloso, cuando pienso en la prolongada adolescencia de nuestra especie; los ritos del nacimiento, matrimonio y muerte; todas las bárbaras ceremonias primitivas adaptadas a los tiempos modernos. Casi me parece que era mejor la pureza bestial, desprovista de razón. Sin duda hay algo ahí que me espera. Quizá algun dia me estalle encima la revelación y vea el otro lado de este chiste monumentalmente grotesco. Y entonces me echaré a reír. Y sabré qué es la vida."

.....

Un haiku

2011-12-11T21:39:00.000+01:00

On és la màgia
i el misteri de pedra
que el camí rebla?

.....

La paüra de l'abisme

2011-12-09T22:25:00.000+01:00

Acosta't al precipici
i deixa que et travessi
l'electricitat d'un instant,
no et giris ni miris enrere
respira el darrer oxigen i
lliura't a la paüra de l'abisme.

.....

Stranded - Van The Man

2011-12-08T22:43:00.001+01:00

I'm stranded at the edge of the world
It's a world I don't know
Got no where to go
Feels like I'm stranded

And I'm stranded between that ol' devil and the deep blue sea
And nobody's gonna tell me, tell me what, what time it is

Everyday, everyday, it's hustle, hustle time, hustle time
Everyday and every way, one more, one more mountain to climb

It's leaving me stranded
In my own little island
With my eyes open wide
But I'm feeling stranded

Every, every, everyday, it's hustle time
Every way, one more mountain to climb

I'm stranded between the devil and the deep blue sea
There ain't no where else to be, 'cept right here
And I'm stranded

.....

Per molts anys, mami!

2011-12-08T00:05:00.000+01:00

No hi ha prou llum
en els universos
per il•luminar
el doll de bondat
que et conté.

8 de desembre 2011

.....

De la pell i la sal

2011-12-06T22:38:00.001+01:00

El gust de la teva pell encara no l’he oblidat, malgrat els anys i la vida que han anat passant. Recordo que érem dins el mar gaudint d’un dia assolellat i tranquil. Aleshores, em vaig acostar a tu, nedant sense fer xipolls, a poc a poc. Tu no et movies del lloc, com una fotografia dins el temps. Vaig besar-te una galta i el coll. Vaig notar un gust de sal i de mar, i aquell sabor nou em va transportar fora de mi mateixa, quasi en un desmai dels sentits. Tu vas quedar perplex, doncs tan sols érem bons amics i et va sorprendre aquella reacció agosarada. La teva mirada m’interrogava, però jo no tenia respostes. Sentia desig pel teu cos mullat i per aquell gust de sal i d’onada. La tarda enfilava l’horabaixa i després de restar muts mirant-nos vam sortir de l’aigua per arreplegar la roba i anar a casa. No vam parlar durant el camí de tornada. Tot va restar igual, com si res no hagués passat. Fèiem vida normal a l’escola i pels carrers de Vilafranca.
Aquell gust de tu el vaig guardar en la capsa dels records, i encara és allà -intacte, pur, incontrolable-

.....

For sentimental reasons

2011-12-04T23:45:00.003+01:00

Ailofiu for sentimental reasons

.....

Hi som

2011-12-01T15:33:00.000+01:00

La vida s'escola en cada petit espai
i brama en silenci el dret pregon d'existir,
amb uns ulls de revolta que ens fiten serens
mentre es bressola tranquil el brogit dels dies,
hi som, sempre hi hem habitat endins de l'ombra,
o si més no, algú molt semblant a nosaltres,
amb les mateixes angoixes i penediments;
tan sols volem el bri d'humanitat que ens pertoca.

.....

Sylvia Plath i La Campana de Vidre

2011-12-01T01:26:00.002+01:00

Informació extreta literalment del blog COL·LECTIU D'ANTIARTISTES Cliqueu a sobre i tindreu més informació sobre l'obra i l'autora.

Sylvia Plath va morir pocs mesos després de complir els trenta anys, amb molt poca obra publicada: el seu primer llibre de poemes ("The colossus", 1961) i la seva novel·la "La campana de vidre", que va aparèixer el gener de 1963. L'havia escrit el 1961, entre el naixement dels seus dos fills, i va aparèixer sota pseudònim (el de Victoria Lucas).
El llenguatge cru, acerat, polit com un mirall, d'aquesta obra, permet a Sylvia Plath narrar amb una aparent fredor aquesta dura experiència sense concessions ni escarafalls romàntics. No se'ns expliquen els motius, se'ns anuncien els fets des del monòleg interior implacable que ens explica com el personatge (ella mateixa, és clar) decideix, amb a penes vint anys, posar fi a la seva vida, malgrat eixir d'una actitivtat acadèmica brillant, malgrat posseir un físic evidentment atractiu, i, en definitiva, tenir pel davant totes les portes obertes vers un futur d'èxit dins un país que ja s'aboca al món com la gran potència dominadora. L'única llicència poètica en aquest punt és el recurs a la metàfora de l'opressora campana de vidre, probablement una manera d'intentar emular la cèlebre imatge de l'obra "El guardià en el camp de sègol" de J.D. Salinger que, de la mateixa manera, li donava títol.

Aquest llibre és una lectura absolutament indispensable per al qui vulgui aprofundir en la vida i obra d'una de les escriptores més profundes i autèntiques del segle XX.

.....

En el cor d'una cançó

2011-11-29T21:20:00.000+01:00

Sento les notes que suren lliures

i em porten a tu, com en un conjur

o malefici impossible de desfer.

I és ara que m'adono que hi ha coses

que són per durar fins a la fi dels dies,

com l'amor a l'intangible, a l'emoció

del record d'una vida exhaurida

que encara és -en el cor d'una cançó-

.....

Instants sagrats

2011-11-28T21:24:00.000+01:00

Gira en ocre la roda del temps
i mors i reneixes i et vesses com riu
sense que s'esquince a penes
la teua antiga virginitat amb revolucions i màquines.
Esdevens la gran suma dels instants sagrats
la dels transeünts anònims,
la dels altars de places i mercats policroms...
I et diu adéu l'agosarat poeta i en el comiat del vers,
et perpetua
entre les bastes delicades
de flors i cal·ligrames.
Giren els teus malucs d'asfalt, les sines verdes,
a l'extàtic compàs de la ferralla de les fàbriques,
mentre conceps secretament, dins la sorra de l'úter,
les barraques dels orfes que aviat et diran mare.
I balles llaminers foxtrots d'organdí,
masurques dolces de barret de palla
amb les brises del solstici que travessa
la pell del senyoret que, endiumenjat, festeja.
I ara la mar, l'ona, la llum,
la vall on caus en cataracta...

Plaça enllà, les rodes d'un tramvia
han deixat a l'atzar
un grinyol d'aèria pregunta:
Quina ànima es podria resistir
a declarar-se, oh, ciutat,
indefugiblement
per sempre teua.

Autora: Dolça Parvati

.....

Lúmina

2011-11-28T21:04:00.001+01:00

Imagina, Llum, que el món desapareix i l'has de crear de nou, com si fossis una deessa. Què hi retornaries del món que coneixes? Què eliminaries i oblidaries per sempre? Ets omnipotent, si tens imaginació.

Suposo que primerament seria la Mar perquè esdevingués el centre d'aquest nou món, on alliberar-se de la realitat i poder somniar. I tot seguit, l'horitzó i les carenes per poder refer viaranys i sendes i avançar enllà sense límits. Deixem ocells? Mamífers? Tots els animals existents ara i els ja extingits? Millor aquesta darrera opció, Llum, no creus? I l'amor, la felicitat, la serenor, la pau i la vida en general sense les coses dolentes que nosaltres mateixos hem creat. Ni les presses, que tot ho contaminen...

T'atreveixes a imaginar més? Ara que la teva infantesa és la perla de la felicitat en el joiell del meu cor...

*

Veus? Els núvols suren pel cel carregats d'aigua. I no saben quin rumb els farà portar el vent. I malgrat tot, es deixen estirar cap al desconegut, en plena muntanya o enmig del desert. Amb una destinació ignota, que sembla que ni el vent la sàpiga. I nosaltres, mers observadors d'aquest fenomen, només podem meravellar-nos de les formes que creen aquests dos elements aparentment tan diferents, com poden ser l'aire i l'aigua. Esdevinguda vapor, l'aigua sap deixar-se acaronar...

Apropa't, Llum, i veuràs la immensitat de la Mar quan el sol l'escalfa lentament i la converteix en núvol...

*

Aquí torno a ser, rellegint aquests esbossos que encara no he pogut enviar. Et sé endins meu, Llum, tan endins que ets part meva: la meva ànima, la meva il·lusió. I tinc cura dels teus pensaments i de la teva creixença. Fins i tot ara, que encara ets idea, fonament, sense poder avançar... Encara no pots...

Autor:deòmises

.....

Fins sempre, Jaume

2011-11-27T16:35:00.013+01:00

Avui hem anat a l'enterrament del Jaume que va morir a Tiana el 25 de novembre de 2011. El Jaume va ser enginyer químic tota la seva vida i professor de l'Institut Químic de Sarrià durant uns anys. Va ser professor del meu marit a l'I.Q.S. Era un excel·lent enginyer químic, un home molt intel·ligent que sentia devoció per la seva feina.

A més del tema professional, era un devot de les sardanes. Sentia una admiració pregona per elles. Deia que a part de ballar-les s'havien d'escoltar. Tenia una gran col·lecció de sardanes. Va participar activament en la difusió d'aquest tipus de música durant una colla d'anys, juntament amb la seva esposa, Dolors.
El dia que el van homenatjar quan es jubilava li van regalar una tenora.

Era aficionat a la màgia. Durant molts anys el dia del dinar d'empresa pels vols de Nadal, en acabar l'àpat feia trucs de màgia, deixant bocabadats als treballadors nous que feia poc s'havien incorporat a la plantilla -desmuntant l'aspecte de seriositat i rigor que normalment projectava a la feina-

També li agradava pintar. De petit li va dir al seu pare que volia ser pintor, però el pare li va respondre que primer hauria de fer una carrera o uns estudis que li garantissin la supervivència en aquest món on vivim. Ell es va decantar per la química. Això no li va impedir pintar quadres fins pocs dies abans de la seva mort.

Jo, el recordo com una persona d'una peça, com una columna d'una gran fortalesa. Imposava respecte, però alhora era un home sensible i profund.
El meu marit va treballar amb ell des que tenia 23 anys fins fa molt poc. Sempre em deia que cada dia havia aprés quelcom al seu costat. Van fer un relleu generacional. L'empresa s'ha fet més gran, però conserva els valors que el Jaume va deixar com a empremta inconfusible de l'enginyeria que ell va fundar, juntament amb el seu amic enginyer Josep Maria, al 1980.

Poso aquí a sota el poema de Miquel Martí i Pol que la seva família més íntima ha triat per acomiadar-lo.
Gràcies Jaume, per tot. Sempre hi seràs en el nostre record.

Massa sovint girem els ulls enrere
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes,
les solituds,aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

.....

Dolç captiveri

2011-11-25T09:28:00.000+01:00

Sóc la dona de fum, sóc la dona de boira que s’amaga en la foscor perquè la vida l'atemoreix. Vine, apropa’t, salva’m de la consciència que em fa invisible, inexistent. Dóna’m el teu oxigen. Vull una mica d’aire per respirar un bri d’aquest temps efímer. La tomba és oberta i espera aquest cos en complet silenci. La carn serà pols en el cercle que mai no s’acaba. I floriran les flors a la primavera, mentre aquesta carn es descompon sota la terra de l’univers, sota la llum que clama tots els cels. I dins la mort ja no mastegaré els teus versos ni tindré cap amor inventat de matinada. Perforaré tots els teus sentits allà on siguis, encendré la flama de l’amor mentre visquis i quan et rendeixis en el darrer moment, bressolaré el teu cos nafrat de dolor i sentiràs com t’aclapara un dolç captiveri.

.....

MELOREPTE 170: YO-YO MA - Doce de coco

2011-11-24T21:24:00.000+01:00

Us proposo per aquest Melorepte un tema molt bell de Yo-Yo Ma. Nascut a París el 7 d'octubre de 1955 és un violoncel·lista estatunidenc, malgrat haver nascut a França i ser d'origen xinès.
Començà a estudiar violoncel als quatre anys i als sis oferia el seu primer recital a la Universitat de París.

Li tinc un amor especial al Yo Yo Ma, perquè el meu pare el va "descobrir" quan ja estava molt malalt, i un diumenge al matí va venir entusiasmat a casa nostra per dir-nos que l'escoltéssim. Gràcies papa allà on siguis, per aquest llegat de la música que ens vas deixar. I si pots no deixis d'escoltar la peça una altra vegada, que sé que t'agrada.

- Poesia o prosa poètica
- Termini: dimecres 30 de novembre a les 22.00h

Melorepte 170 Relats en català. Participeu!

.....

Deler

2011-11-22T09:45:00.000+01:00

Quadre: Jeane Hébuterne de Modigliani.

Des de la distància d’aquells ulls
que es cremen mentre l’observen,
un pintor aliè a tot el que l’envolta
-tret d’una dona immòbil que el mira-
perfora de color un llenç en blanc
amb la força dels que se saben artistes,
darrere el quadre enclotat de silenci
només es pot oir el batec d’una dona,
simple embolcall, vehicle i conducte
d’aquell hom que pinta amb deler.

.....

Thomas Quasthoff

2011-11-21T01:42:00.002+01:00

Thomas Quasthoff (nascut el 9 de novembre de 1959) és un alemany baix-baríton. Va néixer a Hildesheim, Alemanya, amb greus defectes de naixement causats per l'exposició de la seva mare durant l'embaràs amb el medicament talidomida, que es prescrivia com un antiemètic per combatre les nàusees de l'embaràs. Thomas Quastholf fa un metre vint d'altura a causa de l'escurçament dels ossos llargs de les cames, i de la focomèlia de les extremitats superiors amb els ossos llargs molt curts o inexistents.

Se li va negar l'admissió a la música en el conservatori de Hannover, Alemanya, per la seva incapacitat física per tocar el piano, i no per una falta d'habilitat requerida per a l'ingrés al conservatori. Per tant, va optar per estudiar cant en privat.

La seva carrera musical es va iniciar el 1988 quan va guanyar el Concurs Internacional de Música ARD de Munic, guanyant els elogis del baríton Dietrich Fischer-Dieskau. Al 1995, va fer el seu debut americà al Oregon Bach Festival per invitació del director artístic, Helmuth Rilling. Al 1998, va ser un dels solistes del Bach Festival -estrena mundial de Krzyztof Penderecki Credo's-, la gravació dels quals va guanyar un premi Grammy per millor enregistrament coral.

Va guanyar el Premi Grammy per Millor Interpretació Vocal Clàssica per segona vegada el 2004. Va ser per Schubert: Lieder amb orquestra, que Quasthoff va dur a terme amb von Otter i l'Orquestra de Cambra d'Europa dirigida per Abbado.
Quasthoff va guanyar el premi Grammy a la Millor Interpretació Vocal Clàssica per tercera vegada al 2006 amb Rainer Kussmaul i amb els principals membres del Cor de Cambra RIAS de Berlín Baroque Soloists en el seu enregistrament de JS Bach: Cantates.

Al 2006 va gravar el seu primer àlbum de jazz, The Jazz Album, amb Till Bronner, Alan Broadbent, Peter Erskine, IIG Dieter i Chuck Loeb.
Al 2008, va ser solista en el premi guanyador del Grammy de Ein Deutsches, Requiem de Brahms.
Al 2009, Quasthoff va ser guardonat amb el Herbert von Karajan Music Prize.

Quasthoff és un professor de veu a temps complet i només actua unes cinquanta vegades a l'any. En l'actualitat és professor a l'Escola de Música Hanns Eisler, de Berlín.

.....

O mio babbino caro - Maria Callas

2011-11-20T03:17:00.000+01:00

.....

Carta a un fill no nascut

2011-11-18T22:38:00.003+01:00

Després que marxessis de dins del meu cos com una gleva de sang inert un matí d’hivern, vaig restar atònita mirant-te. Fitava el teu cos amb contorns de manyoc ensangonat, sense forma humana, sense braços, sense cap ni cames. Un projecte acabat semblant a un residu. Em vaig sentir com si algú m’hagués apallissat, estafat o robat. Vaig plorar. Era el segon cop que un fill no naixeria. El Manel va intentar consolar-me dient que les coses passen perquè han de passar. Que tu no havies de néixer, que la natura és molt sàvia. Segurament tenia raó, però cap paraula podia minvar-te. Eres el meu futur fill, el meu petit fetus. Seguia plorant mirant la gleva ensangonada. Vaig agafar-la entre les mans fins que es va desfer tota. Les mans van quedar tenyides del teu vermell fins que es van assecar. Mentre observava els dits tacats de tu, vaig decidir que et posaria nom. Va sorgir sense pensar: Isaac. Et diries Isaac. L’altre fill no nascut no tenia nom i encara em dol, perquè sembla que no hagi existit. I sí, havia bategat dins el meu ventre, com tu. Un temps efímer i breu però inesborrable.
Volia dir-te que vaig estimar-te molt. Segueixo estimant-te tant com a les meves filles nascudes. La Laia va néixer després que tu marxessis de la teva breu existència. Durant l’embaràs de la Laia cada dia pensava que ella també marxaria, que s’escolaria entre les meves cuixes qualsevol matí a l’anar al lavabo. Que trobaria una gleva de sang fora del meu cos. Sortosament, es va arrelar amb força al meu cos fràgil i vaig aconseguir portar-la al món.
Necessitava que sabessis que mai t’he oblidat. Vas viure vuit setmanes dins meu i vaig ser una dona feliç que esperava un fill.

.....

El navegant

2011-11-15T22:13:00.002+01:00

Aquest és probablement el final de la meva vida, caminar per damunt d'aquest cable. I quelcom al què no em puc resistir, ni faria cap esforç per resistir-me, aquest cable em crida. I la mort és molt a prop.

Philippe Petit (funambulista)

Aquest és probablement el final de la meva vida, navegar allà on el mar perd l'horitzó. I quelcom al què no em puc resistir, ni faria cap esforç per resistir-me. Aquest mar em crida i la mort és molt a prop.
Vaig marxar del brogit del món a l'edat de vint i vuit anys, després d'admetre que era un ésser solitari que necessitava el silenci per viure. Un silenci només trencat pel so de les ones ensopegant el meu vaixell navegant per les aigües antigues que ens precedeixen en el temps, o pel vent acariciant la pell i els intersticis d'allò que encara sóc. He descobert que la felicitat són els moments petits d'un dia qualsevol quan el Sol es pon una tarda xafogosa d'estiu o la boira teixeix un mantell que apareix infinit dalt del cel. Sentir-se petit, com una ploma lleugera, ser el vent que arrossega la nau fins una nova escullera. Descobrir cada dia un altre horitzó més ample i més gran que el d'ahir. Saber que no s'acabarà mai la ruta d'aquest camí d'aigua blava que em portarà fins a les acaballes de l'existència. La mort dins les aigües que anestesien els sentits fins esmorteir el deliri que ens arrela a la vida. Vull ser aigua del món, sense cap terra dessota que em rebli a cap lloc. Vull surar sense rumb fins que el cos em digui prou, omplir-me del fluid de la vida, aquell que necessiten tots els éssers per sobreviure. La matèria compacta no m'atrau. La dispersió profunda de l'univers és tan intrínseca al nostre esperit confós, que sovint perdem el nord de la nostra pròpia consciència.
Un gavina em sobrevola, fregant les veles. Hi ha tot un diàleg mut amb els ocells que fan incursions al vaixell. Van i venen repetidament, com reconeixent un altre navegant de silencis, un company efímer que ens ha trobat per un instant que desapareix. Volar damunt el mar inabastable, emmirallar-se en el reflex brillant de l'oceà, assolir la vida que ens ha estat donada en la justa mesura: ínfima. Com ínfim és el nostre destí. No podria ser de cap altra manera, com quan una tempesta aixeca la nau com si fos un vaixell fràgil de paper surant pel rierol que hi havia a tocar de la casa on vam néixer. Però aquí no hi ha parets de maons, ni terra ferma, ni seguretat que ens tranquil·litzi les hores que vindran. Tot està per fer, com en un full de paper en blanc. Aquesta llibertat és l'oxigen que em manté viu, desarrelat de llocs i persones. El risc és part d'allò que ens ha tocat viure. Cada persona tria com vol o pot afrontar aquest risc imprevisible que ens acompanya arreu.
Jo pertanyo a l'aigua, sóc un peix sense escates, però aquesta mar em crida i no em puc resistir. Ni faria cap esforç per resistir-me i la mort és molt a prop. Quan arribi la fi, espero ser capaç de foragitar la por, poder somriure un instant i saber del cert que el viatge ha pagat la pena.

.....

Retorn a la poesia

2011-11-14T14:39:00.000+01:00

No he donat a cap altre les claus d'aquest tresor
que mai no ha estat ben meu, ni en altres braços
he escampat els pocs dons amb què et rebia.
Te'n vas anar amb passes tan subtils
i tan sense remor vas oblidar-me
que el qui vingué després el teu rostre va prendre
com el vell déu la nit que engendrà Heracles
amb figura robada i els seus besos ardents.
Només molt fugaçment una altra fesomia
d'ulls no tan clars i somriure més fàcil
vaig veure al rostre que em semblava el teu,
i tant vaig enyorar-te com enyoren la nit
els jardins fatigats de massa resplendor.
Com tu sense brogit, sé que ara torno a tu,
amant antic, isard d'altes carenes:
en tots a tu et cercava, innocent infidel.

Autora: Mª Àngels Anglada

.....

Desmai

2011-11-13T23:23:00.000+01:00

Desmai, jardí nocturn amb alè de clepsidra
s'escola el brancam del meu nafrat esguard
si sabés tancar els ulls!
Desmai, als teus ports de pluja
l'escorça del meu cos s'assedega al teu velam
ancorar-me en tu!
Desmai, colors oberts sota el teu rostre
aigua bastida per la teva pell, fosca que t'anuncia
despullar-te la nit!
Desmai, el vers naix de tu, per a trencar-me la mort.

Autora: Anna Sant i Ana

.....

La saba -amunt, amunt-

2011-11-12T21:25:00.002+01:00

M'arrelo amb força sobrehumana a la terra

i la saba dels avantpassats puja amunt, amunt

per aquestes branques antigues i eixorques,

com un vell dinosaure, encara respiro aquest aire

tan fresc que duu en si mateix l'esclat de la vida,

tota la llum que crema la bellesa dels universos.

.....

Save room

2011-11-12T00:15:00.004+01:00

.....

Quan un hom cau

2011-11-11T01:35:00.001+01:00

Les llàgrimes et negaren els ulls,

mentre esperaves que ell respongués

des del alt pedestal de la justícia,

essent el pare de tots els universos;

com a resposta assolires el silenci,

vas aprendre que el patiment vol solitud

per poder aixecar-se quan un hom cau,

i ningú no hi és per ofrenar-te una mà.

.....

Homenatge a Montserrat Roig - 10/11/2011

2011-11-10T09:41:00.000+01:00

"A poc a poc, els nostres deportats han de deixar d’ésser homes. Comencen a ésser
menys que els animals, un número i prou, comencen a ésser no res. La transformació no és gaire lenta. El paisatge, l’escenari, els comparses, el vestuari, els sons, els llums, el decorat, tot és a punt per la seva metamorfosi..."

(Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, Barcelona, 1992, pg. 145)

.....

REPTE 489 RELATS EN CATALÀ - LA NATURA

2011-11-10T00:07:00.000+01:00

Es tracta d'explicar la història que trieu de la temàtica que més us agradi, però que succeeixi fora del món urbà, és a dir, a la natura. Pot ser al mar, en un bosc, a la selva, escalant o passejant per la muntanya, al desert, enmig d'una tempesta...el que us vagi millor. Pot ser un assassinat, una història d'amor, un retrobament amb un mateix, un diàleg amb Déu, etc, però en plena natura.
Us vull explicar una anècdota, d'un company del meu marit que va anar al desert i va passar unes quantes nits allà. Quan va tornar li va explicar al meu marit que l'experiència va marcar un abans i un després a la seva vida. Viure el silenci enmig d'un desert en solitud posa a prova al propi jo, segons ell. Aquesta persona ha repetit l'experiència i de tant en tant, cada x anys passa uns dies al desert per trobar-se a si mateix. Us comento això perquè he recordat l'anècdota i m'ha semblat interessant el tema com a repte, doncs és molt ampli i no cal que sigui una experiència mística, però l'entorn de vegades ens fa actuar i ser diferents.

- Extensió: de 300 a 1500 mots
- paraules clau: llum, èxtasi
- termini: dimecres 16 novembre a les 22.00h

Us espero, companys!

Participeu lletraferits!

.....

Las Flores de La Vida

2011-11-06T23:45:00.001+01:00

L'Havana a la nit sempre és plena de color i d’alegria. M’estava en un bar rònec amb vistes a la platja. Sonava Noche Cubana cantada per Pepe Reyes. Jo, recordava una versió de la mateixa cançó d’Omara Portuondo. Que fàcil era deixar-se portar per la melodia i oblidar els problemes. Vaig demanar el tercer Mojito de la nit. Un nen se’m va acostar, em va demanar diners. Va engrapar les monedes que em quedaven a la butxaca i va marxar esperitat i content.
Al matí havia gaudit d’una de les platges de Varadero, d’aquell Sol que em cremava la pell i m’alentia els pensaments, de l’aigua caribenya tan blava, tan neta. El millor de Cuba era la gent, amb aquell goig de viure innat que els fa suportar l’insuportable.
Aquell bar on em trobava, vell i gastat, em semblava acollidor. Gairebé em sentia com a casa. Aleshores, va entrar una noia molt jove. Allà, totes les noies són joves. Tenia uns ulls foscos, una mirada penetrant i un cos felí. Va asseure’s al meu costat i em va somriure. Em va dir que es deia Celia. Li vaig demanar una copa que ella acceptà agraïda. La música havia canviat, les notes de Las Flores de la Vida de Compay Segundo envaïen l’atmosfera del local. Ella parlava amb dolcesa i jo l’escoltava com si el món s’hagués aturat. La nit tot just començava.

.....

Fins que la vida s'acabi

2011-11-04T21:01:00.004+01:00

Entres, surts, vas i véns sense pensar. Hi ha una veu endins que et parla, però no la vols escoltar, doncs sempre comporta alguna mena de sofriment o d'angoixa. No vols enfocar la càmera i veure la vida tal com és, perquè no t'agrada. Prefereixes la boira de les ombres i la imprecisió dels moviments. Tot, per intentar sobreviure en el temps que t’ha estat assignat.
Et demanes si sempre va ser així o hi va haver un abans i un després que van fer que et tornessis turmentada i estranya. Ja de petita, pensaves en la mort. Quan vas preguntar als grans, mai et van satisfer les seves respostes. La mort de l’avi continuava essent incomprensible malgrat escoltar totes les explicacions possibles i les hipotètiques raons. Mai no vas creure en el cel, tret del cel blau que veies cada matí en obrir els ulls. Ni cel, ni infern. Només boira enclotada en el pensament impedint la lucidesa d’un raonament perfecte. Quelcom màgic que ho fes quadrar tot, com en les matemàtiques o la física. Però no. Tot era ambigüitat en els ulls dels altres, incomoditat fins i tot, doncs evitaven parlar d'aquests temes i viure’n d’esquenes absolutament. Tu, no podies deixar de mirar el bell rostre de la mort embolcallada de misteri i de foscor.
Aleshores, vas trobar aquell fragment de la novel•la "Bel-Ami" de Guy de Maupassant, i en llegir-lo quelcom endins et va somoure:

“Durant uns anys havia viscut, menjat, rigut, estimat i esperat com tothom. I ara tot havia acabat, acabat per sempre. Una vida! uns dies, i després no res! Naixem, creixem, som feliços, esperem, i morim. Adéu, home i dona, tu no tornaràs mai damunt la terra! I tanmateix, cadascú porta en ell el desig febrós i irrealitzable de l'eternitat; cadascú és una mena d'univers dins l'univers, i cadascú s'anihila ben aviat completament en el podrimener dels gèrmens nous. Les plantes, les bèsties, els homes, els estels, els mons, tot s'anima, i mor després per a transformar-se. I mai un ésser -insecte, homes o planta- no reviu! (...) Quina diferència hi havia, doncs, entre els uns i els altres? Unes quantes aurores de més, vet aquí tot.”

Vet aquí tot! Potser no hi havia res que pensar. No era prou perfecta la natura en si mateixa? Havia de continuar en un més enllà per algun motiu? I el pare què? Segurament va fer el mateix camí que les flors quan desapareixen i en surten de noves sense que hi hagi res a entendre. Potser el sentiment d’absència és inventat, i per tant forma part d’una cultura heretada. Si no fos així, acceptaries la mort dels que estimes de la mateixa manera que acceptes la mort d’un ciclamen de la terrassa. Saps que en posaràs un altre aviat en el seu lloc, i farà tant goig com el primer. Penses que els ciclàmens poden ser fills, nebots... Nous éssers que viuen avui i ara.
I sí, per fi estàs disposada a alliberar-te dels enyors i les absències, sense renunciar als records que van significar en etapes anteriors. Vols viure en plenitud i en llibertat i has llevat l’àncora que t’empresonava a un passat que ja no hi és. És hora de salpar i navegar fins que la vida s’acabi.

.....

Besllums.1

2011-11-04T08:59:00.001+01:00

A Joan Vinyoli, i per en Pep

Qui no ha encès mai aquesta brasa
a ple pulmó, amb mans tremoses,
qui no ha somiat la fi del món i el temps
no perviurà en aquest instant etern
que és el mateix dolor de la fugacitat,
la saviesa llampant de saber-se efímer.
Qui no ha atiat el foc amb seca fúria
no obtindrà aquesta pau de fresca pluja.

Juliol de 2010

Autor:franz appa

.....

Tu ja no hi ets

2011-11-01T13:08:00.002+01:00

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Fragment d'un poema de Miquel Martí i Pol

.....

Come what may

2011-11-01T00:53:00.002+01:00

Per tu, allà on siguis

.....

Sobreviure 2

2011-10-31T13:59:00.005+01:00

2011-10-28T22:26:00.006+02:00

.....

La mort del poeta

2011-10-28T15:21:00.003+02:00

Pausadament conhortats
migpartint l’horabaixa,
retornen els somnis del poeta
i li fan vinclar les branques
tan suaument com la posta de sol
ho fa amb un arbre.
Hi són tots, ineficaços, bells,
desplegant la darrera litúrgia del gest,
cercant una escalfor, tanmateix l’última.
-Tantes ales plegades
i tanta lenta, inexorable mort
saonada de records lluminosos
i potents!-
tornaren tots sense cridar-los
i així han fet possible la darrera alegria,
la perfecta alegria reposada de l’arbre
que mor amb els somnis intactes,
com la mare que expira sense
dolor, enrevoltada dels seus fills.

Autor: Guillem d'Efak

.....

LA VERITAT QUE ELS MORTS SABEN - Anne Sexton

2011-10-27T23:21:00.001+02:00

A la meva mare, nascuda el març de 1902
i morta el març de 1959
i al meu pare, nascut al febrer de 1900
i mort el juny de 1959.

No hi sou, dic, i camino des de l'església,
rebutjant l'encarcarada processó a la tomba,
deixant que els morts vagin sols dins el cotxe fúnebre.
Som al juny. Estic cansada de ser valenta.

Anem cap a Cape. M'adono
d'on cau el sol des del cel,
d'on el mar es balanceja endins com un portal de ferro,
i ens toquem. En un altre país la gent es mor.

Estimats meus, el vent cau endins com pedres
des de l'aigua de cor innocent i quan ens toquem
entrem del tot en el tocar. Ningú no està sol.
Els homes maten per això, o per tant com això.

I dels morts, què? Ells jeuen sense sabates
en les seves barques de pedra. Són més com pedra
que no ho seria el mar si s'aturés. Rebutgen
ser beneïts, gola, ull i artell.

Autora: Anne Sexton
Traducció: Montserrat Abelló

.....

La vida al filferro d'Anne Sexton

2011-10-26T23:16:00.005+02:00

Extret del blog Col·lectiu d'antiartistes Cliqueu i no deixeu de llegir tot el post.

Va anar a l’Atlàntic, al Pacífic, perquè segurament Déu...

Ningú.
Va anar al Buda, el Brahma, les Piràmides
I hi va trobar postals immenses.

Ningú.

Llavors va fer el viatge de tornada cap a casa
I els déus del món estaven tancats al lavabo.
A la fi!
Va exclamar.
I va tancar la porta.

Tot poeta ha de manejar-se amb el llenguatge per donar sortida a expressions d'un material que sovint frega amb l'inefable. Un cop va declarar: Els meus admiradors creuen que m'he guarit, però no, només m'he fet poeta. Al poema "Words" (Paraules) ens deia:

Compte amb les paraules,
fins les més miraculoses.
Per a les miraculoses fem tot el que podem,
a vegades ens envaeixen com insectes
i no deixen cap fiblada, sinó un bes.
Poden ser tan bones com dits.
Tan de fiar com la roca
on hi enganxem el cul.
Però també poden ser flors o nafres.

Tanmateix, m'enamoren les paraules.
Són tórtores que cauen del sostre.
Sis taronges sagrades assegudes a la meva falda.
Són arbres, les cames de l'estiu,
i el sol, el seu rostre apassionat.

Tanmateix, sovint em fallen.
És tant el que vull dir,
tantes histories, imatges, proverbis, etc.
Però les paraules no són prou bones,
les equivocades em besen.
De vegades volo com una àliga,
però amb les ales d'un fraret.

Però tracto de tenir-ne cura
i ser gentil amb elles.
Ous i paraules s'han de tractar amb cura.
Un cop es trenquen són coses impossibles d'adobar.

Un altre dels seus darrers poemes "Old wire" (Vell filferro):

La meva fe
és un gran pes
que penja d'un petit filferro,
com fa l'aranya
que penja el seu fill a una teranyina,
com fa el cep,
retorçat i de fusta,
amb el raïm
de grans com ulls, com tants angels
quan ballen a la punta d'una agulla.

Déu no necessita
tant de filferro per mantenir-se allí,
sols una vena prima,
amb la sang empenyent endavant i endarrere,
i un poc d'amor.
Com és sabut: L'amor i la tos
no es poden amagar.
Fins i tot un xic de tos.
Fins i tot un xic d'amor.
Així que, si tan sols tens un filferro prim,
a Déu tant li fa.
Ell entrarà a les teves mans
tan fàcilment com els deu centaus
que serveixen per obtenir una Coca-Cola.

Autora: Anne Sexton
Traducció: Montserrat Abelló

.....

Besllums.8: La delicada urgència

2011-10-26T22:15:00.000+02:00

...mi cuerpo mudo
se abre
a la delicada urgencia del rocío
A. Pizarnik

Què queda després de tanta pluja,
després de tanta set, amor meu?
Què queda rere el nostre batec,
tant d’espai entre les mans
que es tocaven fins al deliri?
Què queda, del crit i del silenci,
de l’ofesa pau dels dies exhaurits,
de la tenebra de la llum vessada?
Què queda, en el fred i el plany,
la delicada urgència dels fronts
febrils en la gebra que es dissolia
amb cada mot, en cada carícia?
Què ha estat dit que tu no escoltis,
què ha estat tocat que tu no abastis,
què ha estat vist sense el teu calfred,
la certitud sense recer del pur oblit?
O queda la petjada, si bé tan tènue
del camí que obrírem sobre la rosada
encara tendra, quan trencà l’albada?

Autor: franz appa

.....

Habitació 303

2011-10-20T10:19:00.001+02:00

Hem quedat directament a l’hotel. Habitació 303. Pujo amb l’ascensor sense saber si ell ja haurà arribat. Resten cinc minuts per les dues. Entro a la cambra, em descordo la faldilla mentre observo l'esclat de llum que entra pel finestral. L’ajusto perquè l’ambient sigui més tènue. Trec la màscara de pestanyes de la bossa i amb el pinzell me’n poso una mica. No he tingut temps de fer-ho al cotxe. Sóc massa puntual, de fet sempre arribo abans que ell. M’he pres una amanida de tonyina per no fer tard. És maca l’habitació, el llit és gran i tot és net. Al lavabo hi ha una banyera rodona, mmm... Truco a recepció per demanar un gin tònic. Em descordo la brusa, vull veure si no m’he confós de sostenidors. No, els de puntetes de color gris que li agraden tant. Arriba el cambrer i li dono les gràcies per la beguda. M’assec mirant al carrer mentre en faig un glop i els sentits se’m desperten. Passa tot de gent apressada, quan per a mi el temps ha començat a detenir-se. És curiós això de la percepció del temps.

S’obre la porta. Per fi. Ens mirem sense dir res. Es treu la jaqueta i la llença a la cadira. M’arracona contra la paret del lavabo mentre m’estripa les calces. Sense tenir temps de pensar, me la clava fins al fons i alhora em prem fort el cul amb les mans. No puc reprimir un gemec. M’agrada fer-ho així, sense preàmbuls, per poder pujar al cel de cop. Després em relaxo i el masturbo a poc a poc, amb una parsimònia que el posa nerviós. Hi acosto la boca i la llengua com a càmera lenta, li llepo molta estona el gland amb moviments circulars. Sé que després el tornaré a tenir a dins i més dur que abans. Tenim poc temps, em proposa acabar a la dutxa i així matem dos ocells d’un tret. Li dic que sí, i m’assec al seu damunt mentre l’aigua va rajant. Sé que no aguantarà massa, està a punt. M’agrada la cara que fa. Li faig petons llargs perquè li costi més aguantar.

Ostres, l’hora! És tardíssim. Surto d’una revolada, m’eixugo a mitges amb la tovallola i corro a vestir-me.
Ell va més lent, té una mica més de temps.

- Carinyo, recordes que has d’anar a la reunió de pares de l’Alba?
- Sí, m’ho has dit tres vegades. Aquest matí mentre esmorzàvem ho has repetit dos cops.
- Ja ho sé, ja ho sé! He de dur el Marc al dentista. A quina hora arribaràs a sopar?
- Cap a les nou
- Avui hi ha peix al forn
- mmm...

Agafo la bossa, el beso a la galta i surto esperitada. Mentre surto de l’edifici penso com n’és de complicat tenir una vida sexual una mica digna quan treballes tot el dia i tens fills. Somric, en el fons tot és qüestió d’organitzar-se, i de desig és clar.

.....

Forever Blue

2011-10-16T21:04:00.006+02:00

El darrer concert que vaig anar a veure amb el meu pare abans que es morís va ser a Montpellier, on actuava en Charles Aznavour. Va ser molt maco.

.....

Sobreviure

2011-10-08T23:18:00.001+02:00

Les nou i cinc. He mirat el rellotge en un acte reflex després de sentir un terrabastall ensordidor. Tothom xiscla. Corro cap a un dels finestrals i veig horroritzat la torre nord en flames. En el nostre edifici també hi ha hagut un impacte, un meteorit? Vaig a buscar a la Helen, corro esperitat fins al seu despatx. No hi és. Encara no puc processar l’abast del que succeeix. Corro fins a les escales i les enfilo saltant tant de pressa com puc. Hi ha un home estirat demanant ajut. M’hi atanso, està cremat i molt ferit. No puc fer res. Em demana que no el deixi. És negre i gros. Li ha caigut quelcom al damunt, no pot bellugar les cames. Fujo de les seves súpliques, i recordo tot de sobte quan el pare em deia que mai no seria ningú, jo. Només un mediocre, un homenet indigne del cognom que porto. I ara fujo com un covard. L’olor s’ha tornat nauseabunda, de goma vulcanitzada, de plàstics barrejats amb cossos morts. Voldria vomitar, m’aturo en un dels replans i ho faig mentre els xiscles continuen. Tot el que m'envolta sembla un infern. No em puc aturar, segueixo baixant escales de tres en tres. Tinc vint i quatre anys, no vull morir ofegat com una rata. Intento no mirar a tots els ferits que vaig esquivant mentre salto. Una rata que fuig. El pare ja m’ho diu que sóc el pitjor dels seus tres fills, el que mai no farà res important, el que no té coratge ni empenta. La mare no diu res perquè és submisa, però segur que també ho pensa. Voldria contemplar la mort a gran escala, però sense veure morir ningú. Sense sang, sense crits, sense cap figura humana. I en aquesta buidor, deixar anar la imaginació lliurement. Veure-ho des del televisor com els pares, en Rick i la Jane. Per què sóc aquí? Hi ha gent que salta per la finestra, ningú no vol morir cremat. He trepitjat el clatell esclafat d’una dona mentre saltava esglaons i duc la seva sang enganxada a la sabata. No sé a quin pis sóc. Només corro posseït sense guaitar allò que veig. “Mike, ets un titella sense caràcter, un poca pena. Cap noia es casarà amb tu.” Pare, pare, pare! M’és igual, no m’importa, sóc el fruit imperfecte de les vostres perfeccions. Aquesta pudor de carn cremada és insuportable. A la guerra devia ser així l’olor dels camps, una barreja de sang i cossos desballestats. Voldria tornar enrere, avui a les vuit del matí. Vull arrencar aquestes imatges d’horror. Vull morir. Puc asseure’m i esperar a que la mort arribi. Ningú m’espera allà a fora. Si hi hagués una mica de pau, una mica de silenci per morir, m’asseuria a esperar. Però segueixo baixant, ara amb els ulls clucs, no vull emmagatzemar més imatges de dolor, de covardia, de no misericòrdia. Decideixo obrir una escletxa a l’esperança que l’angoixa desaparegui, i el sentiment de culpa per no haver auxiliat a persones que morien soles. He de rescatar algun bon moment, he de lluitar per recuperar quelcom que em salvi per seguir vivint. Continuo baixant escales que no s’acaben mai. Recordo un dia que el pare ens va pegar, que la Jane em va dir “Ens trobarem a Iowa, a casa de la tieta Marge sempre que ens necessitem, eh Mike? Serà el nostre secret”. No sé si podré anar enlloc, no sé si podré escapar d’aquí, Jane. Albiro que la sortida és a prop, m’he creuat amb bombers que rescaten gent, els socorren i s’hi juguen la vida. Déu meu! Jo no he ajudat, he fugit com un covard. Surto i la llum de fora m’esquitxa de més horror. Tothom plora, el carrer és ple de runes i d’una pols irrespirable. M’allunyo a poc a poc, com si jo ja no fos jo. He decidit que moriré en la catàstrofe. Marxaré algun lloc inhòspit i solitari. No cal que m’acomiadi dels pares ni dels germans. Fàcilment podia haver mort allà a dins. Començaré una nova vida lluny d’aquí. Intentaré renéixer amb les noves pors, amb les noves culpes. Sobreviure deu ser això.

Repte 484 Relats en Català - Desaparèixer

.....

Mai més

2011-10-06T00:55:00.001+02:00

I el ritme cavalca lliure dins el vent,

ja no tenim por del poder del silenci

cridem fort, volem que tots sentin

el plaer d'una follia desbocada,

el goig d'existir dins d'aquesta vida,

sense haver d'agenollar-nos mai més.

.....

Cibelle - Green Grass

2011-09-29T12:26:00.000+02:00

Cibelle - Green Grass - Official Video from Galante Filmes on Vimeo.

Una exquisida versió de la cançó Green Grass de Tom Waits, per l'autora brasilera Cibelle.

.....

L'arbre clavat

2011-09-29T03:19:00.002+02:00

Giorgio de Chirico, “L’arqueòleg”, 1927.

I encara cerco entre els ossos

que va deixar el teu cos exànime

aquella saba que pujava amunt,

amunt, fins la branca més alta

de l'arbre clavat que vas ésser,

mentre alenaves un bocí de vida.

Repte Poètic Visual 188 - RC

.....

Molt he estimat i molt estimo encara

2011-09-20T21:45:00.001+02:00

Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d'amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m'escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
Des de l'altura clara d'aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d'una mirada
o bé des de l'escuma d'un sol bes,
proclamo el meu amor, el legitimo.

Miquel Martí i Pol

.....

Alè indestructible

2011-09-18T19:21:00.000+02:00

He estimat la teva ànima indòmita,
- per ser lliure, pura, insubornable -
ara que no hi ets, sé que encara et tinc
en un pedaç amagat dels records,
allà on guardo el tresor dels amors
esdevinguts com un regal inesperat.
I et sé carn acabada, pols sobre pols,
alè indestructible mentre respiro.

.....

I Was Born To Love You

2011-09-16T21:27:00.000+02:00

.....

Crazy Little Thing Called Love - Melorepte 161

2011-09-16T09:28:00.001+02:00

Melorepte 161 - Relats en català

.....

Com un setge de vida

2011-09-11T16:51:00.000+02:00

Sobre la gespa resta el teu alè indestructible mentre les flors reneixen amb més força que mai. I ara ets estam, tija o pètal delicat que s'enduu el vent de matinada quan la nit és més fosca i tan sols podem escoltar la veu que brama del teu silenci. Escodrinyem el cel cercant una llum, un indici de tu, un senyal per poder seguir, un rastre de la teva mirada que se'ns clavi fins el moll de l'os i en faci sang esventada com un setge de vida.

.....

Diada Nacional de Catalunya

2011-09-11T00:36:00.000+02:00

No calen paraules.

.....

04/09/2011- 2on homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés

2011-09-04T00:01:00.002+02:00

PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

M'ACLAME A TU

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
seguix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il.limitat.

El calr camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, illuminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Serás la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il.luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

.....

Del deliri incert

2011-08-31T23:15:00.002+02:00

Autor quadre:Ramon Navarro Bonet

La meva pell no sap del deliri
incert de tants anys d'absència,
aquesta buidor de la carn em crema
-ara que no hi ets en cap cos-
tan sols el somni igni de tu
contorba un desesperat suplici.

.....

Jungfrau

2011-08-16T00:17:00.001+02:00

El Jungfrau, situat a Suïssa és Patrimoni Natural de la Humanitat, 4.158 metres d’alçada, amb l’estació de tren situada a mes alçada d'Europa i on hi ha el Gran Glacial Aletsch de 24 km de longitud i una area de 118 km2. Tot un espectacle visual inexplicable amb paraules.
A 3.600 metres, on arriben els trens cremallera, el que es pot veure em deixa astorada, muda, conscient de la petitesa de la vida humana.

.....

Samba pa ti

2011-08-15T23:54:00.000+02:00

.....

A cop de mot

2011-08-03T19:37:00.000+02:00

Llum que es dissol sota el llençol amarg de l'oblit

cobreix tot un doll de dolor invisible als ulls d'avui

i la carn d'un home es desfà dins la gàbia oprimida

d'aquells que han fermat a pany i clau la seva llibertat.

No hi ha justícia pels qui han mort a mans alienes,

tan sols podem servar la seva memòria a cop de mot.

.....

Article d'Enric Vila

2011-08-01T00:59:00.001+02:00

-VIURE MATA-

És normal, però significatiu, que la mort d'Amy Winehouse hagi suscitat més articles sobre la seva edat que no pas sobre la seva música. Quan era petit, el primer que feia quan buscava un personatge important a l'enciclopèdia, era mirar quants anys havia viscut. Jo tinc vocació de liquen, és a dir, que sóc estalviador i que prefereixo arribar a vell més que no pas tenir una vida intensa i curta. M'agrada estar aquí, a la terra, envoltat d'humans. Conec una pintora de talent que, per no acabar com el rosari de l'aurora, va deixar els pinzells i ara és mare de tres fills preciosos; no sé si mai tornarà a pintar. Cadascú s'organitza com pot. Hi ha carallots que viuen tan a prop de l'infern que per trobar sentit a la seva vida necessiten menysprear tot allò que la qüestiona; aquests carallots també m'agraden. Jo en tinc prou amb poca cosa, segurament perquè em puc recollir en un món ple de jardins i de paisatges d'infantesa, i d'històries d'amor que m'encanta recordar. El meu ideal és viure molt, però no crec que la longevitat sigui un valor absolut. Fer-me gran m'ha ensenyat que cadascú té un ritme, i que protegir aquest ritme de les pors dels altres és duríssim però imprescindible per arribar a fer alguna cosa amb cara i ulls. A mi, m'agradaria viure molts anys perquè sóc lent i aspiro a fer unes quantes coses bé. Però ni tothom ha d'arribar a vell ni jo he de viure més de pressa. En tota cosa que fas realment bé hi ha sempre una renúncia. Si tinguéssim més present això, parlaríem més de la música de Winehouse i no tant sobre la seva edat. Moralitzar amb la vida dels altres és un recurs típic de covard que necessita justificar les seves pròpies tries.

Enric Vila
Publicat dissabte 30 de juliol al diari Avui.

.....

Us estimo!

2011-07-29T23:46:00.003+02:00

La meva germana Núria i el meu cunyat Baldiri. Són una parella que estan fets l'un per l'altre i tots dos tenen sentit de l'humor. De vegades, penso que tinc molta sort amb la família que tinc. No, no és nostàlgia, és saber valorar el que tinc a prop.

.....

I dins meu una veu em diu

2011-07-27T00:09:00.002+02:00

- I DINS MEU UNA VEU EM DIU -

I dins meu una veu em diu:
vine amb mi a contemplar
com són les paraules per dintre,
a sentir el pols de les coses.

I llavors penses en aquells
que estimes i amb qui has
conviscut al llarg dels anys
i encara no coneixes,

—mirades que fugen
pensaments tancats, potser
només desclosos en moments
fugaços o en la intensitat
del desig.

Però mai a dins,
sempre a la vora del torrent
de silencis o de paraules;
sempre a punt i amatent,
però sense saber, sense saber.

Montserrat Abelló, Foc a les mans. Barcelona, Columna, 1990

.....

L'encís de la foscor

2011-07-26T02:23:00.001+02:00

Per l'Amy

He caigut en l'abisme de mi mateixa
mentre la vida continua el seu pas
sense mirar enrere cap cadàver,
sabia que la roda s'aturaria en sec,
doncs m'he begut la vida d'un sol glop,
he gaudit a cremadent -carpe diem-
Mai vaig voler emergir del captiveri
ni del encís inigualable de la foscor;
Ara sóc un niu de papallones invisible
que us ha regirat l'ànima un instant,
dir-vos que ha pagat la pena ser-hi
en el revolt efímer d'aquest viure.

.....

Tan sols delim

2011-07-18T15:11:00.001+02:00

Vos, que habiteu els laberints inextricables
d'aquells camins perduts en els records muts
que ens arrenquen la pell a tires d'emocions
guanyades a l'oblit per un instant que passa,
igual com la vida passa sense mirar enrere
la sang se'ns glaça en un cor de paper;
no volem viure cap altra vida ni volem ésser,
ni respirar, ni afermar la terra que trepitgem,
tan sols delim una boira que ens faci desaparèixer,
tendrament i en silenci, com àngels imaginats
en somnis justament consumits abans d'irrompre,
i en espelmes diluïdes en la foscor del temps.

.....

Poema - Anna Sant i Ana

2011-07-15T22:37:00.001+02:00

Hi ha rere la mar un no-res de port, una alga
desfermada de nits
un vaixell que ansia enfonsar-se, un oblit de marea
Quan les ciutats no saben adormir-se, i et pica
la pell i les mirades, no saps que fer
amb les mans
amb les pluges
Quin delit no deixar-se amarar de...
petites estances dins un cos petit escriuen
vers
àligues de llunes i escuma, com un passat novell
quan encara hom no sabia els noms del dolor
mort, pare, adéu
Plou estimada, paraules i nit
dins el teu petit cau
encara no refuso l'amor, no fito la mar
no trenco les àncores ni ensulsio el velam.
Hi ha, rere un petit
bell
cos de dona
tota la vida bategant.

Anna Sant i Ana

.....

Poema # - allan lee

2011-07-14T21:39:00.001+02:00

Els que es volien es miren fit a fit,

ajagudes les ales al terra,

en l’últim graó abans de l’estimball.

No cal plorar, no cal plorar.

Venen i se’n van, les hores resplendents.

Venen i se’n van.

allan lee

.....

Black and White Night

2011-07-14T00:42:00.000+02:00

Quina meravella de sensacions enregistrades.

.....

Neruda

2011-07-13T01:04:00.000+02:00

POEMA XV

M'agrades quan calles perquè estàs com absent,
i em sents des de lluny, i la meva veu no et toca.
Sembla que els ulls se t'haguessin volat
i sembla que un petó et tanqués la boca.

Com totes les coses estan plenes de la meva ànima
emergeixes de les coses, plena de l'ànima meva.
Papallona de somnis, et sembles a la meva ànima,
i et sembles a la paraula malenconia.

M'agrades quan calles i estàs com distant.
I estàs com queixant-te, papallona en amanyac.
I em sents des de lluny, i la meva veu no t'arriba:
deixa'm que em calli amb el silenci teu.

Deixa que et parli també amb el teu silenci
clar com un llum, simple com un anell.
Ets com la nit, callada i constel.
El teu silenci és d'estrella, tan llunyà i senzill.

M'agrades quan calles perquè estàs com absent.
Distant i dolorosa com si haguessis mort.
Una paraula llavors, un somriure n'hi ha prou.
I estic alegre, alegre que no sigui cert.

Pablo Neruda. Traducció de l'original feta per joanfer. Extret del blog A cau d'orella...

.....

Desposseïda

2011-07-11T00:14:00.003+02:00

Autor pintura: Ramon Navarro Bonet

I és la imatge de la meva carn
desposseïda d'abillaments
la que em fa ser més jo
en la solitud del meu cos,
cerco en el reflex de l'espill
quelcom pregon que em confirmi
que sóc -més enllà del pensament
i dels contorns que em dibuixen-

.....

For Once In My Life

2011-07-07T22:26:00.000+02:00

.....

Fragment de "Quadern d'Aram" de Mª Àngels Anglada

2011-07-05T21:18:00.002+02:00

“Sempre recordo del pare, més que les altres persones de la família, i això que els estimo tots. Penso en el pare, que és mort, que devia morir, n’estic segur, lluitant contra els nostres assassins els turcs, amb les armes a la mà. No puc pensar que hagi mort de cap altra manera, malgrat coses que he sentit a dir, valent com era, encara que semblés fràgil, prim, amb les seves ulleres. No vull pensar en les nenes ni en l’àvia: elles sí que sabem com les han mortes, però no ho vull pensar ni escriure.

El meu pare és un poeta. No dic era, perquè els poetes duren sempre. Ja havia publicat dos llibres , i tinc por que s’hagin perdut els exemplars, o els hagin fet cremar, llevat dels que la mare es va emportar quan vam marxar, ella i jo, cap a Van; mai no se n’ha separat, en tots els viatges i les caminades que hem hagut de fer. Se’ls va endur pel gust de tenir-los, no perquè tingués cap mal pressentiment, m’ha explicat.

Recordo ben bé els preparatius del nostre viatge i el sol alegre que feia el matí que vam sortir de casa: l’últim matí feliç., l’últim dia que vaig veure les nenes, l’àvia i el pare, Vahé. L’última abraçada dels pares, els petons de les nenes, de l’àvia:

-Marik, estigues tranquil•la –deia l’àvia-. No pateixis per les nenes ni per Vahé.

-Ni per les roses –va afegir el pare-. Les trobaràs ben cuidades quan torneu, les teves roses.

Perquè vivíem en una casa, amb un jardí petit però ple de rosers. La mare deia que eren roses d’Anatòlia, les més flairoses del món. I ara, ens allunyàvem de tot, a causa d’una prometença de la mare. Jo havia estat molt malalt, l’any abans, d’una pulmonia, a les portes de la mort. I la mare, que és molt religiosa, havia promès que, si em curava, tots dos faríem un pelegrinatge al monestir de Narek, prop del llac Van, i a l’església de la Santa Crwu, a l’illot d’Aghtamar. Un viatge llarg i complicat, cap a la banda de les muntanyes: per això ens ajuntàvem a una munió de gent que aquell any hi anava. Se celebrava un centenari, no recordo quin, de sant Gregori l’Il•luminador.”

.....

Les Flors del Mal - Charles Baudelaire

2011-07-05T15:35:00.001+02:00

AL LECTOR

L’estultícia, el pecat, l’error, la cobejança,
ens trasbalsen el cos, torben els pensaments,
i alimenten els nostres gentils remordiments,
tal com els mendicants amb la seva menjança.

Els pecats són tossuts, les recances, covardes;
ens fem pagar a preu fort quan els hem confessat
i alegrement tornem cap al camí enfangat
creient rentar les taques amb llàgrimes bastardes.

Sobre el coixí del mal és Satan Trismegista
qui es gronxa llargament l’esperit encantat,
i el valuós metall de nostra voluntat
està vaporitzat pel sapient alquimista.

És Ell qui manté els fils que ens mouen i trasmuden!
Als repugnants objectes sabem trobar-hi esquers;
vers l’Infern cada dia baixem uns passos més,
sense horror, a través de tenebres que puden.

Tal com un disbauxat que a devorar s’acuita
d’una antiga barjaula el pit martiritzat,
robem com de passada un plaer reservat
que espremem fortament com una vella fruita.

Pitjats, formiguejant, com els helmints a hordes,
un poble de Dimonis folga al nostre esperit,
i, mentre respirem, la Mort al nostre pit
baixa, riu invisible, amb tot de queixes sordes.

Si l’estupre, el verí, el foc, la punyalada,
encara no han brodat amb agradable traç
dels nostres lamentables destins el canemàs,
és perquè la nostra ànima, ai las!, no és prou gosada

Però enmig de panteres, xacals, gossos de presa,
de simis i escorpins, de voltors i serpents,
de monstres udolants, grunyidors i llisquents,
en els corrals infames del vici i la feblesa,

un n’hi ha de més lleig, més àvol, més deforme!
Tot i no fer grans gestos ni armar terrabastalls,
el món convertiria en un munt d’escombralls
i amb gust l’engoliria fent un badall enorme;

és el Tedi! – amb ulls molls per un plorar impassible,
somia cadafals fumant el seu hudà.
Ja el coneixes, lector, aquest monstre sensible,
-hipòcrita lector, -semblant meu, - i germà!

Traducció de Xavier Benguerel

.....

NO SÉ JUGAR AMB MÀSCARES

2011-07-03T13:17:00.008+02:00

No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
de molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
d'uns pocs pensaments clars
ni per bastir-me, en arbres de misteri,
nius de somnis remots. A la cruïlla
dels camins de la nit, la veu ressona:
hem escollit en l'espera de l'alba
els dards de la veritat, o un dur silenci.

Maria Àngels Anglada

.....