diumenge, 3 febrer de 2013

Amor - Relats Conjunts





Cada nit faig ombra de mil imatges que es perden en la llunyania del temps. Il·lumino el no res, ple d'històries que succeeixen, una rere l’altra, històries per l’eternitat.
Sota els meus ulls descansa l'amor dels amants que s'han estimat amb una passió desmesurada i efímera.
Sóc la mateixa lluna que han viscut els segles des que són segles. He envellit, però mai no he perdut l'essència que vaig rebre en ofrena. Sóc la deessa del sentiment més pur. Aquell, que dóna sentit a les vides més insignificants i alhora més veritables.
Sóc far en un desert farcit d'estels que m’acompanyen en les hores plàcides dels capvespres més humans. I en la meva solitud blanca, sento les veus dels enamorats que s’estimen com el primer dia. Somric davant de la indestructible força d'aquest sentiment que hom anomena amor, i que és impossible de capir en la seva total dimensió.



Per a Relats Conjunts  

    

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Ella tot ho veu, les coses bones, però també les dolentes. Sort que es fixa només en els enamorats.

montse ha dit...

Un relat encisador com la lluna.

sa lluna ha dit...

Molt maca la teva aportació!

Aferradetes.

Rafel ha dit...

Sort de la Lluna. A mal temps bona cara.