"Si
algú parla de mi, sens dubte mentirà" diu Renée Vivien
en la novel·la. Parlar d'algú vol dir explicar qui és o com
és. Definir-ne la identitat. I tal vegada el que tem Renée és
que intentin definir allò que ni tan sols ella mateixa ha aconseguit escatir.
Per què? Potser perquè la seva lucidesa i excepcionalitat provocaren
en ella una mena de símptoma socràtic: el filòsof del "només
sé que no sé res" arriba a un punt en què veu que el
seu vast coneixement li mostra de retruc les seves limitacions. La poeta d'origen
anglès pren consciència de la mutabilitat o la inconsistència
de la tan celebrada identitat o personalitat; el joc de miralls, les màscares.
La identitat en les persones és el fet d'ésser, precisament, allò
que se cerca o se suposa. I la identitat (?) o els mecanismes de construcció
d'aquesta és el que hi ha en el moll dels mots de La passió segons
Renée Vivien.
En aquesta recerca dels
trets definitoris de Vivien com a símbol de la feminitat més essencial
tal com l'entén Marçal, cal parlar de Safo. Safo és la primera
baula d'una cadena que ha estat interrompuda històricament fins la poeta
protagonista del relat. I què representa aquesta baula inicial? Tal volta
el primer testimoni de la genealogia de la Feminitat. Una genealogia sempre amb
la "mirada bòrnia" (Maria-Mercè Marçal, Helena,
Maria Aurèlia, Montserrat... dins Sota el signe del drac) en mots de Montserrat
Roig. Amb un ull que mira cap a dins i un que mira al món. Una mirada o
una posició sempre arraconades o mig sepultades. L'exili. L'exili és
el silenci i la revolta contra el silenci és el crit de la poesia. És
per això que en la tela que es va ordint a través de la novel·la
es constata, per part de Renée, la importància que té Safo
i, implícitament, per part de Marçal, la rellevància de Safo
i la poeta protagonista. I en aquest pla l'element que trobem en comú en
la tríada Safo-Vivien-Marçal és el cant de l'amor de la dona
cap a la dona.
"L'amor es proposa, com l'art, crear
bellesa, una il·lusió de bellesa absoluta, per als ulls de la persona
estimada. Com Beatriu per Dante. La sinceritat fa entrar en aquest espai d'irreal
meravella la lletgesa i la banalitat del real." Això ho diu Pauline
(Renée) i aquí s'insinua tot. Tot vol dir com Pauline veu el món
i, en conseqüència, la relació forçosa i mai de grat
que hi estableix. I això és la passió. L'amor i el sofriment.
L'amor, sempre impossible, il·lusori -perquè si no coneixeríem
el paradís perdut-, i el sofriment, la realitat colpidora que viola la
meravella i la bellesa per la seva lletjor i la seva banalitat. Continuant amb
la importància del fragment citat més amunt, la comparació
amb Dante no és arbitrària. De fet, al llarg de la novel·la
veiem com les referències al poeta i la seva musa són molt presents.
Marçal pren la parella del Renaixement com a paradigma de la relació
entre amor i bellesa i amb això explica el sentit que té l'amor
entre dones. Segons Pauline hagués estat impossible que la relació
de Dante i Beatriu fos a la inversa perquè la bellesa, diu, és femenina.
La
passió segons Renée Vivien sedueix i fascina. Marçal
escriu en la novel·la que els secrets en revelar-se perden tot el seu poder
de seducció o ens lleguen la sensació d'un secret encara més
gran. Marçal ens infligeix totes dues coses: desvetlla amb cada mot -i
amb una poètica sensacional- un bocí d'un secret fantàstic
i ens deixa la vaga sensació d'estar intuint un secret encara més
gran.
Autor ressenya: Josep Sanz Datzira
Fragment:
"París, 26 de juliol de 1984
Quan intento de captar allò que ha estat essencial de la meva
insatisfacció crònica en tota aquesta nostra història, se m’apareix
sempre un esquema triangular –¿no és un triangle, també, que enquadra
l’ull de Déu en les representacions piadoses? El triangle, que limita la
nostra percepció gramatical amb les tres persones del verb. El
triangle, que irromp en la immobilitat harmònica o tensa del dos i
aporta moviment i, doncs, conflicte entre allò que és i l’agent de
canvi. El triangle, que a voltes s’obre en altres triangles, com les
palmeres dels castells de foc, i que es fan i es desfan contínuament, se
superposen, s’interpenetren, s’interseccionen. El triangle, imatge de
la perpètua tria i del perpetu trair. No parlo pas d’aquell triangle
consagrat i banalitzat pel vodevil o pel melodrama. Tot i que, ben
sovint, la meva vivència dels fets hagi pres un tint melodramàtic, vist
de prop, o vodevilesc, quan el distanciament deixa que s’hi infiltri
l’humor. I que, de fet, la imatge suada i ressuada de l’adulteri clàssic
em serveixi de punt de partida, potser com qualsevol altre triangle que
prengui un perfil ben concret i definit. M’he sentit, en aquesta nostra
història, com si permanentment fos l’«altra» sense que en l’altre
vèrtex hi hagués precisament cap «una» –ni cap «un», evidentment–. De
segur que, si l’hi hagués hagut m’hauria estat més fàcil o resignar-me i
intentar una adaptació, o lluitar, o deixar-ho córrer, trencar. La
precisió d’allò que s’interposa al desig i a la voluntat és enormement
simplificadora. Encara que, de vegades, un fet simple és indici d’un
gran embolic subterrani, però tant li fa. Serveix, i amb això n’hi ha
prou. Però allò que jo he sentit permanentment entre tu i jo ha estat
imprecís, múltiple i canviant. A l’altre vèrtex del triangle només hi
podria posar un mot d’accepció tan ampla que gairebé és com no dir res:
«el món». I, potser, intentant d’afinar: «el món en tu». Sovint he
tingut la sensació sens dubte fal·laç que fora d’aquest «món» complex,
embolcallador, poderós –i que, cal no oblidar-ho, imposa una llei hostil
a la mena d’amor que tu i jo hem intentat de viure–, la majoria dels
conflictes que ens han oposat haurien estat inexistents. És cert que
bona part dels problemes, desconfiances i incomprensions provenen de la
manera diferent en què cada un es relaciona amb el «tercer» en
presència, que de vegades pren la forma d'«absent» present. I dels
diferents pactes que cada una hi ha establert. I de les diferents tries i
les diferents traïcions a una suposada complicitat prèvia. Però ¿què
restaria de nosaltres, si eliminem aquest referent necessari per a tota
existència real? És, potser, aquest estira-i-arronsa amb el món allò que
ens defineix d’una manera més singular. No hi ha fugida, no i ha un
«fora del món»: per un instant, la passió, que t’allibera del clos de tu
mateixa, dissol els límits, i nega tota llei i tota culpa. Per la
passió, oblidar-se, oblidar el món. O pactar-hi una treva: el privat i
el social articulats per institucions –matrimoni o similars... Fer
extensiu a l’àmbit dels sentiments allò que en un estat de dret fóra una
constitució. He oscil·lat, durant aquests anys, entre aquestes dues
sortides (?). He tingut la sensació de viure el pitjor de cadascuna
sense cap dels seus avantatges respectius. Aquesta hibridesa, al
capdavall, estableix la monotonia del perpetu sobresalt, de la manca de
projectes –de projecte–, la instal·lació en el continu present que
arriba a ser a la llarga tan rutinari com el dels pitjors matrimonis. La
incertesa sobre el propi lloc, l’angoixa, la incomoditat del perpetu
esforç, absorbent com la passió, mecànic com qualsevol hàbit... ¿Aquesta
hibridesa és connatural –no pas en exclusiva, però– a aquells vincles
que «el món» ha declarat contra-natura? L’absència d’una «constitució»
reconeguda legalment i socialment, ¿estableix la lluita de poders en
estat pur, l’articulació salvatge de tots i cadascun dels extrems? ¿O, a
l’altra punta, només hi ha la possibilitat d’imitar –i la imitació
esdevé sempre grotesca– allò que, amb la nostra peculiar evolució hem
volgut, potser, evitar a tot preu?"
Maria-Mercè Marçal, La passió segons Renée Vivien. Barcelona: Columna, 1994, 147-149.
