Per l'Eduard, la Carina i el Barbollaire

.....

Van, Van, Van

"Van Morrison (Belfast, 1945) és un artista únic. Des que el 1964 va formar el grup Them i va compondre Glòria, el primer gran clàssic de la seva carrera, "Van the Man" ha mantingut una trajectòria exemplar, convertint-se en una de les referències indispensables i indiscutibles de la música popular urbana de l'últim mig segle. La seva absoluta independència artística, el seu rigor i inspiració com a compositor i la seva integritat interpretativa, han convertit Van Morrison en un dels més grans, per sobre d'estils, modes i vendes. Com el bon vi, el pas del temps millora les cançons de l'irlandès, símptoma inequívoc que la seva figura ja és història viva, magnífica i permanent.

Als 12 anys ja tenia la seva primera guitarra i aviat va formar la seva primera banda, Sputniks, amb col·legues del col·legi. Després va aprendre a tocar el saxo i amb el seu segon grup, Thunderbolts, es va xutar els locals de ball de la seva ciutat. Als 17 anys va abandonar la casa familiar, decidit a seguir la seva vocació musical. Amb el grup The Monarchs va recórrer Europa abans de formar Them el 1964, un dels grups claus de la música britànica de la dècada dels 60. Després de l'èxit internacional de Glòria (cançó que s'ha convertit en una icona del rock) i després d'una gira per Estats Units, Van Morrison va abandonar Them el 1966 per començar la seva carrera en solitari. El millor estava per venir.

El seu primer àlbum com a solista (Blowin 'Your Mind!, 1967) contenia cançons com Brown Eyed Girl, un altre clàssic del seu repertori. Van Morrison tenia 22 anys i problemes amb les finances i l'alcohol, però el 1968 va publicar Astral Weeks, una obra mestra pel seu impressionisme simbolista, el seu plantejament conceptual i la grandesa de les seves cançons. La veu trencada, negra, sempre imprevisible de Morrison ja havia creat un estil que després es va consolidar en altres àlbums definitius: Moondance (1970), His Band and the Street Choir (1970), Tupelo Honey (1971), Saint Dominic s Preview (1972 ), Hard Nose the Highway (1973)... El 1974, Veedon Fleece va significar un altre punt àlgid en la seva carrera pel revolucionari classicisme del seu plantejament, anunciant camins posteriors. El 1976 va cantar Caravan en el concert de comiat de The Band i va armar el tac, recollit per Martin Scorsese a la pel.lícula L'últim vals. La producció discogràfica de Van Morrison va continuar imparable a un àlbum per any amb obres fonamentals com Wavelenght (1978), Into the Music (1979), Beautiful Vision (1982) o Inarticulate Speech of the Heart (1983), barrejant influències del rock, de la música tradicional irlandesa, de la clàssica, del jazz, del soul, del blues i del rhythm and blues...

Van Morrison no va necessitar mai ser el nº 1 en llistes per entrar a la història. És història. La carrera de Van Morrison ha continuat exercint magisteri fins als nostres dies i el respecte del públic ha augmentat amb el pas dels anys fins a esdevenir un rondinaire adorat. Cal escoltar àlbums com A Sense of Wonder (1985), Poetic Champion Compose (1987), Irish Heartbeat (1988), Avalon Sunset (1989)... ¿Cal seguir? És un patrimoni d'incalculable valor artístic que el 10 de febrer s'amplia i s'enriqueix amb la publicació de Astral Weeks: Live at the Hollywood Bowl. Paraules majors."


.....

Què queda després de l'amor?

Què queda després d'haver estimat algú que no ens estima o algú que ja és mort? Una sensació d'existir com a matèria, com una flor al desert. I penses en el sentit últim d'aquest viure. Cerques seguir estimant al món sencer, als que t'envolten i encara hi són.
Podem renunciar a l'amor i existir d'una altra manera?. Suposo, que hi ha persones que ho fan i deuen tenir un altre motor que els fa bategar les hores. I quan ja no queda res, aleshores què? Quan ets vell i sovint t'acompanya la solitud, com ho fas per sobreviure després d'haver estimat tant?


.....

Gràcies per aquest regal!

No era lluny ni difícil - Joan Margarit

Museu de l'Holocaust, Jerusalem

Vaig entrar dins la fosca dessota la gran volta
on totes les llumetes dels nens morts
tremolaven igual que un cel de nit.
Una veu recitava, interminable,
la llista dels seus noms, una pregària
tan trista com cap Déu no ha escoltat mai.
Vaig pensar en la Joana. Els nens morts
són sempre dins de la mateixa fosca
on els records són llums i els llums són llàgrimes.
Sóc massa vell per no plorar per tots.
He bastit edificis com vagons
amb esquelets de ferro. Grans vagons
que un dia tornaran a arrossegar
la gent cap a un final que ja imaginen.
Perquè tothom ha vist la veritat,
només un llampurneig a un bassal d'aigües brutes.
La sala dels nens morts és dintre meu.
Sóc massa vell per no plorar per tots.


Joan Margarit, del llibre" No era lluny ni difícil"


.....

Desencís

No m’ho podia creure. Vaig estar dos minuts mirant la pantalla. Aquell currículum enviat als laboratoris Farma Lepori havia donat els seus fruits en forma d’una feina nova: més possibilitats professionals, més camp per aprendre, una empenta professional meravellosa. A la feina actual ja feia anys que havia fet sostre i la rutina m’aclaparava.
M’havien triat! Em deien que podia incorporar-me al nou lloc de treball el dia 1 d’abril d’enguany.
Després de pair-ho i fer la boja, corrent al voltant de la taula, vaig asseure’m a la cadira. L’oportunitat que sempre havia esperat s’havia materialitzat. Hauria d’avisar a l’empresa amb temps per dir-los que marxava. Tampoc feia res de l’altre món. No els costaria gens trobar algú que fes la meva feina. Això, era alleugeridor.
Un somriure se’m dibuixava al rostre sense poder-ho evitar.
Vaig plegar a les dues del migdia i a corre-cuita vaig agafar el tren de les dues i deu. Vint i cinc minuts de trajecte i seria a casa.

*****

-Holaaa!
-Mama, avui a l’escola ens han donat la nota del treball de recerca. El nostre grup ha tret un excel•lent!
-Caram! Quina bona notícia, Alba. Vareu treballar de valent. Ha arribat el papa?
-Sí, és al despatx, enviant un correu a algú
-Gerard, (petó) t’he de dir una cosaaaa...
-Tinc feina. Vull acabar aquest pressupost i enviar-lo abans de dinar. Què em vols dir?
-M’han donat la feina als laboratoris Farma Lepori. Aquell currículum que vaig enviar a la babalà!
-El vas enviar?
-Sí, a darrera hora, en un rampell sense pensar!
-No la pots acceptar, amor meu
-Per què?, Gerard és ara o mai. Aquest tren no passa dues vegades.
-Em vas dir que s’havia de viatjar regularment, oi?
-Sí, de tant en tant. Potser un parell de cops al mes, no ho sé
-Laura, ets una dona fantàstica i la millor mare que poden tenir els nostres fills. No pots desatendre’ls i viatjar aquí i allà. La casa seria un desori.
-Els nens ja no són bebès i ens ho podríem combinar...
-Carinyo, treballo en una multinacional americana i guanyo el sou que guanyo perquè m’hi deixo les banyes. Ja ho saps prou, no cal que t’ho expliqui. Això teu, és una provatura que et pot sortir bé o malament professionalment. El que està clar és que la família se’n ressentiria. I no ens ho podem permetre.
-I les meves expectatives? On queden? M’he de podrir tota la vida en aquesta feina que no m’aporta res, podent aspirar a créixer ara que en tinc l’oportunitat?
-És una feina segura i no està pas tan malament. I ens permet conciliar la vida laboral amb la familiar. Laura, no ho valores això?

Em vaig aixecar i vaig posar la verdura a coure. Mirava abstreta les bombolletes de l’aigua bullint. No podia acceptar. En Gerard no faria cap concessió. I jo, no tenia prou coratge per demanar-li el divorci i fer anar els nens de corcoll. Si ho fes, sempre me’n sentiria culpable. Sospesant-ho, no pagava la pena.


.....

Smokey Robinson

Seguim dempeus

Voleu dir que encara som vius?
Potser tot és fruit d'un alt misteri,
les nafres són cada cop més fondes
aquells que vam estimar es dilueixen,
seguim dempeus, esperant la pietat
d'un hom que ens deixi tocats de mort,
perduts en laberints blancs d'absència.


.....

El goig de viure

Mireu quina felicitat traspua. Quina bellesa més salvatge i inconscient. Posseeix una estranya combinació de sensualitat i innocència. Veure-la així -tan feliç- em fa estimar la vida i descobrir que un instant pot ser per sempre.


.....

Marvin

.....

Relats Conjunts - Composition X

Composition X, Wassily Kandinsky, 1939

Dedins el llenç

Fruit de la llum penetrem la foscor,

la dolça nit que guarden els universos

i som color que brama en silenci,

ocells de foc abstrets en llunes expectants,

éssers inacabats que respirem al compàs

d’uns arpegis dissonants que són nostres.

Desfermem el carrousel del matís més pur

cercant la passió del pigment dedins el llenç.


Per participar a Relats Conjunts


.....

Un glop de vida

“Si no véns, oblida'm” Quina frase més lapidària. En Jordi tot de cop s’adonà que ningú que l’estimés podia parlar-li amb tanta supèrbia i amb tant de menysteniment.
Ell, estava realment enamorat de la Xènia, dels seus capricis divertits que trencaven la rutina, de l’alegria que gairebé sempre desprenia, del seu temperament segur, de la mirada ferma... El seu amor no li havia permès veure que aquella noia era una nena consentida i egoista que sempre es volia sortir amb la seva al preu que fos.
Ara, copsava que per no discutir li havia tolerat massa l’egocentrisme que traspuava. Això, i el fet de ser un bon jan al qual tot li estava bé.
Donava voltes als pensaments mentre s’acostava a l’edifici on feien la festa. Portava el portàtil sota el braç i no anava disfressat de carallot. Va pujar fins al cinquè pis i una noia vestida de Maria Antonieta li obrí la porta somrient. En Jordi va passar i es trobà amb el xivarri propi d’una festa animada. Tot i que el soroll li arribava esmorteït, doncs ell es concentrava a trobar la Xènia. Encara no sabia si la relació podia tirar endavant.
Un cambrer vestit de pingüí li oferí una copa de cava que ell acceptà de bon grat. Va fer un glop i la gelor del licor li va desentumir els sentits. Al fons a la dreta va veure la Xènia coquetejant amb l’Enric. Li agafava la corbata i jugava amb ella mentre l’Enric li xiuxiuejava quelcom a l’orella. No va sentir gelosia, ni dolor. Se la va mirar amb atenció. Era molt bonica, sobretot quan somreia.
Va girar cua cap a la porta. Un llop i la caputxeta li barraven el pas, mentre estrafeien el conegut conte que tots els pares han explicat als seus infants.

Sortí al carrer. L’aire fred i el silenci el van dur cap a una serenitat estranya. Sabia que havia acabat una etapa. Va respirar a fons i va decidir marxar cap a casa seva. Al pis atrotinat del carrer Sant Pere. A partir d’aquell moment res no li impediria escriure amb el cor tot allò que sentia. Sense retrets, sense culpes.
Volia portar les regnes de la seva vida i va decidir que mai més no sucumbiria a cap xantatge emocional que només el podia conduir a un esclavatge mesquí que l'empetitia com a persona.
Va començar a teclejar el relat per l'editorial. Els mots sorgien amb facilitat. Amb una mica de sort, en un parell d'hores el tindria enllestit.


*****


Relat participant a la tercera crida de
vullescriure.cat


.....

L'obra mestra inconeguda d'Honoré de Balzac

Diuen que la perfecció no existeix, però hi ha coses que se li acosten molt.

Le chef d'oeuvre inconnu [fragment]

--Sí, amic meu --respongué el vellet desvetllant-se--, cal tenir fe, fe en l'art, i viure molt de temps amb la pròpia obra per obtenir una creació semblant. Algunes d'aquestes obres m'han costat moltes suors. Teniu: hi ha aquí, sobre la galta, sota els ulls, una lleu penombra que, si l'observeu en la naturalesa, us semblarà gairebé intraduïble. I bé: ¿us creieu que aquest afecte no m'ha costat esforços inaudits reproduir-lo? És més, estimat Porbus, mira atentament el meu treball i comprendràs millor el que et deia sobre la manera de tractar el modelat i els contorns. Mira la llum del pit i observa com, mitjançant una sèrie de tocs i de rellevats molt empastats, he arribat a aferrar la veritable llum i a combinar-la amb la blancor lluent dels tons il.luminats; i com, mitjançant un treball invers, eliminant els relleus i el gra de la pasta, he pogut, a força d'amorosir el contorn de la figura, banyat en els mitjos tons, eliminar fins i tot la idea del dibuix i dels mitjans artificials, i donar-li l'aspecte i la rodonesa mateixa de la natura. Acosteu-vos, veureu millor el treball. De lluny, desapareix. Veieu? Aquí és, em sembla, ben visible.
I, amb la punta del seu pinzell, assenyalava als dos pintors un empastat de color clar.
Porbus tustà l'espatlla del vellet, tot girant-se vers Poussin:
--Ja sabeu que veiem en ell un molt notable pintor? --digué.
--És encara més poeta que pintor --respongué Poussin greument.
--Aquí --reprengué Porbus tocant la tela--, s'acaba el nostre art sobre la terra.
--I, d'aquí, se'n va a perdre's en el cel --digué Poussin.
--Quantes delectances sobre aquest tros de tela! --exclamà Porbus.



Autor: Honoré de Balzac


.....

"Decidim-nos a fer les coses perquè gaudim fent-les" de Jeremias Soler

Extret del blog Nuesa literària de Jeremias Soler
Perquè és una lliçó per no oblidar mai, perquè admiro la seva coherència i fortalesa i perquè tot sovint, llegir el que escriu al seu blog m'ha ajudat a veure les coses d'una altra manera i a obrir una mica la meva ment engabiada.

Qui canta de debò no canta perquè l'aplaudeixin sinó pel goig de cantar. Per això pot cantar encara que li surti malament. Perquè no canta per agradar, sinó perquè li agrada cantar.
Qui corre de debò no corre per guanyar curses, ni per ser lloat, ni per col·leccionar afalacs, sinó perquè és feliç corrent. Per això pot córrer encara que no guanyi curses i encara que no competeixi.
Qui estudia la formació de les estrelles de debò, no ho fa per poder explicar que estudia això, ni per a penjar-se un títol al despatx, ni per a fer saber tothom que en sap molt i que pot donar lliçons. Qui estudia la formació de les estrelles de debò ho fa perquè estima els misteris de l'univers amb bogeria. Per això ho pot continuar fent encara que no es presenti a cap examen, i encara que ningú li pagui diners per fer-ho.
Qui pinta de debò no pinta per exposar, ni per fer-se famós, ni per enriquir-se, ni per ser reconegut... pinta perquè se sent tan ple pintant, que si no pinta es torna boig. Per això pot pintar, i és bo que pinti, encara que les seves obres no agradin.
Qui escriu de debò no escriu per publicar, ni per guanyar premis, ni per ser considerat un triomfador, ni per sortir als mitjans de comunicació. Qui escriu de debò ho fa perquè estima tant el fet d'escriure que si no escriu es panseix i s'enfonsa; escriu per parlar-se a si mateix, per amor apassionat a l'escriptura en si mateixa.

Mitja humanitat fa coses només per ser vist, envejat, lloat i entronitzat... i llavors, les coses, no les fa de debò, no arriba al goig de les coses, no mira la finalitat objectiva de les coses, sinó el seu ego, que, de manera dissimulada, es converteix en la finalitat real dels actes, empenyent l'objectiu natural dels actes a un segon pla.

Si estimem allò que fem, pel goig d'allò que fem i no per l'efecte enlluernador que causa en l'opinió dels altres, trobarem la felicitat en allò que fem, i transformarem la humanitat des de la discreció, en la mesura en què la humanitat pot ser transformada en allò que fem.


Estimem el que fem, pel que fem, i gaudirem. Deixem, d'immediat, tot allò que fem perquè ens vesteix i ens muda. Despullem-nos de la necessitat de pidolar la valoració aliena i llancem-nos nus al mar dels actes per ells mateixos i pel benefici que aporten a la humanitat.


Autor: Jeremias Soler


.....

El preu de l'èxit

Quan en sentir el seu nom es va aixecar de la cadira per recollir el guardó, va sentir algunes mirades que se li clavaven com ganivets esmolats. De cop, li va caure la bena dels ulls. On era la gran companyonia de la que tots en feien bandera en cada acte que es trobaven? Els fets, les cares, parlaven per si soles. Malgrat recollir el premi, lluny de sentir-se feliç se'n tornà a la cadira aclaparat per la decepció.
Després hi va haver una festa per celebrar l’esdeveniment cultural. Tothom somreia i es mostrava content. Molts feien veure que s’alegraven dels triomfs literaris que alguns companys havien assolit. S’interessaven per l’editorial que els hi havia publicat el seu llibre, es comportaven amb efusivitat i semblaven sincers. Ell, se’ls mirava de lluny i s’adonava que duien una màscara d’hipocresia. Avorrit de tot aquell circ, va decidir marxar cap a casa. Ja feia un parell d’hores que li havien lliurat el guardó. L’acompanyaven la dona i els fills. Probablement, els únics que s’havien sentit feliços de veritat pel premi que li havien atorgat.


.....

Cuquis petites

nyam, nyam, nyam!


.....

Estranys

Autor del relat: Ferran d'Armengol - darkman

"Un dia vaig decidir no sentir-me’n. Però ho era, però era jove i ara, els anys han passat.
Estrany és una persona o cosa diferent, és qui pot donar-te informació de temes que no coneixes, idees diverses que mai has tastat, ni per aproximació. Has provat mai de ser diferent al teu entorn? I viure en plena felicitat, malgrat tot?
He viscut molts anys envoltat de gent que no vivia la meva realitat, refugiats dins la seva cuirassa, amagats per la lluentor d’un sol que irradiava sols per a ells, i el meu no era una nota a peu de pàgina que feia la feina que altres no volien fer, però jo era feliç, sempre ho he estat, potser per què en el fons sempre m’he sentit estrany, i no em pesa dir-ho ara, la pena seria que vosaltres no en tinguéreu noticia, que la ignorància oneges al vostre vaixell. Em sentiria sols si fos així. Però sé que ho acceptareu sense rancúnia. Fins i tot tu, que un bon dia vas decidir viure amb mi, per tota la teva vida, ignorant quantes vides podia viure jo, si aquell que tu tenies present, que veies cada dia de la teva vida, era sempre el mateix i no era cap estrany qui es ficava amb tu en el llit. Sóc actor de la vida, i faig un paper important per a tu, ser diferent té un preu, i ser l’estrany de la teva vida, malgrat hem viscut quaranta anys junts... crec que em fa sentir felicitat, sí. M’agrada aquest paper. Així sé que encara puc oferir-te coses que tu desconeixes, que encara puc sorprendre la teva imaginació amb propostes que no esperes. Però tinc un dubte, si a mida que hem vist passar els anys, de ben segur que el temps ens ha creat una crosta que ens fa inseparables, aleshores em demano com podrem mostrar la ferida que amaguem?
He decidit no sentir-me’n.
Tornaré a ser estrany i callar-me. Faré el meu paper de persona vital i divertida, o apagada i observador, segons qui em coneix, per a tu... sóc l’home brillant que no té mai temps per triomfar fora de casa, i que entre els amics és admirat i temut, i per altres, envejat. Quin avorriment malgrat tot. Faré el paper de diari, de bata blanca i quiròfan polit, de polític compromès, d’empleat col•laborador, de confiança, puc fer de botiguer que sempre t’ofereix el millor a tu, i els altres s’han d’endur allò que tu deixes. No et sembla estrany?
Agafaré la ploma d’estruç per escriure sonets inventats, mai escoltats ni imaginats, tinc la ploma desada en l’armari dels secrets, aquell racó de la cambra que ni coneixes, malgrat el tens a casa, no l’has vist mai, per què de ben segur que sols veus allò que t’agrada, i ja faig prou bé el paper. Saps que t’estimo, i això t’omple.
Seguiré vivint d’amagat a la realitat, se’m fa estrany, però fa massa temps que visc així."

Autor: darkman


.....

Besllums.11: La vall fosca

Em trobaré amb tu a la vall fosca,
em trobaré amb tu quan sigui nit,
entre els camins que farem muts,
entre el cereal crescut i el boix florit.
Em trobaré amb tu quan ja no pesem,
quan els dits siguin branquillons secs,
quan el riu que se’n riu dels anhels
hagi travessat els prats com un ocell.
Em trobaré amb tu a les gorges remoroses,
em trobaré amb els mots que em deixares,
escrits a les pedres que descansen
a un redol oblidat vora el torrent

Autor: franz appa


.....

EP! UN BLOG NOU INTERESSANT!

Es diu: Grans preguntes que no em deixen dormir

"Un blog dedicat a la curiositat humana, un dels principals estímuls que ens ha fet tal i com som."

Un blog pensat perquè la gent hi participi activament amb les seves preguntes, aquelles que semblen obvies però que no en sabem la resposta. Entre totes les aportacions es podran anar trobant respostes o almenys ens hi podrem aproximar.
Els temes són de tipus científic, filosòfic, ètic...depenent de les preguntes que els que visiteu el blog poseu sobre la taula.
L'autor és el Sergi, un gran professional, un molt bon escriptor i una persona meravellosa.

No deixeu d'anar-hi, fer-vos seguidors i participar! Aprendreu moltíssim i us enriquireu en temes que potser mai no hauríeu tocat.
Si cliqueu al damunt de "Grans preguntes que no em deixen dormir" anireu a parar al blog. Feu-ne una ullada, us agradarà!

Gràcies Sergi, per compartir aquest blog amb tota la blogosfera. Estic segura que se'n sentirà parlar. Felicitats per la iniciativa!


.....

Espectres

Recordo que vam pujar a un tren amb tot de gent desorientada i sense saber a on anàvem. Nosaltres, l'Isaac, els nens i jo ens vam arrecerar en un racó del vagó. No sé quant va durar aquell trajecte. Massa hores.
Quan vam arribar i vam abandonar el tren tampoc no sabíem en quin lloc ens trobàvem. Em van separar de la meva família. Recordo que era amb un grup de dones soles. Patia pel meu home i els fills. Ens van posar una roba gruixuda i ens van esquilar els cabells. Volien despersonalitzar-nos, fer-nos a totes el més semblants possible. No vull parlar de les vexacions ni de les humiliacions, em costen massa d’escriure.
Em vaig assabentar que els meus fills eren morts. Només tenien cinc i sis anys. A poc a poc, vaig deixar de ser una dona per convertir-me en un espectre. Ja no volia trobar al meu marit, ni saber si era viu. Com a mínim li haurien arrencat l’ànima i només seria una ombra irreconeixible de si mateix. No volia veure-ho.
Al pas que anava, no duraria ni dues setmanes. Malgrat les altres dones intentaven ajudar-me, jo ja no menjava i no podia treballar. Sabia que ben aviat seria un altre cos de cendra que amb el seu fum envairia el cel que teníem al damunt, un cel gris, un nou viatge a l’infern.



.....

laberint

Captiu en el laberint de la vida
vagarejo buscant la sortida
enmig d'un brogit incandescent,
aquest soroll de mort propera
que em desgavella els sentits,
i quan et miro em pregunto
si ets de veritat, o només ets
un miratge confús que no sap
del desert que hi ha més enllà,
dins el silenci dels que ja han mort.


.....

En aquesta pell

Barcelona 7 d'abril de 2011

T’escric perquè malgrat que la nostra és una relació estreta pel fet de pertànyer a la mateixa família, al mateix temps ha esdevingut quelcom incòmode, de compromís i mancada de sinceritat.
No sé qui és el culpable de la situació, suposo que tots dos. Es poden repartir les culpes en tants per cent? Tu un 60 i jo un 40?. Sort, que ningú ha inventat l’andròmina que ho faci possible.
Sóc culpable d’haver deixat d’estimar-te, de no veure’t com un amic quan he necessitat ajuda, d’haver perdut la complicitat que teníem quan érem joves. Miro enrere i repasso mentalment quanta gent m’ha estimat, poc o molt. I constato que n’hi ha ben poca de gent. Segurament no mereixia l’estimació que ara, fent balanç, em sembla minsa.
El cas és que se’m fa una boira d’aquesta vida que he viscut, com si no fos la meva. Perquè endins d’aquesta història jo em sento un altre. Un altre que no es mostra mai a l’exterior, que roman soterrat dins meu. Mut i engabiat. Percebo haver viscut una vida de mentida, d’irrealitat, sense haver extret el màxim de bellesa, d’amor, d’estimació sincera de la gent que era a prop meu.
Sento endins com si hagués estafat a tothom, i de retruc a mi mateix, pensant que duia una vida digna, que feia el que tocava, que era una persona de bé. Però, els matisos són molt importants, subtils i alhora contundents.
Què sentia en realitat fent el que s’esperava? Volia quedar bé i no espatllar les coses. I això m’ha portat a viure d’una manera hipòcrita amb els altres. No em consola saber que molts d'aquests altres han fet el mateix. Cadascú tria la pell que es posa. El que realment importa és saber com et sents en aquesta pell.
Després de tants anys, descobreixo amb estupefacció que no em sento bé, que no he tingut prou coratge per ser jo mateix. M’envaeix la sensació d’haver llençat la vida per una claveguera, quan podria haver triat un paisatge amb millors vistes per construir el meu camí.
Els fets un cop viscuts no es poden canviar. Tan sols resta el consol de la reflexió per intentar entendre com ens han anat les coses i el perquè de tot plegat.

PD: Segurament, mai no comptaré amb el valor necessari per enviar-te aquests mots, com tampoc he estat capaç de parlar-te'n de tu a tu. Fa molt temps que vaig perdre la poca valentia que tenia.


El teu germà Guillem



.....

llum del temps

Vull que siguis flor,
tija novella que neix
aire, llum del temps.



.....

Turn Me On

.....

3 ANYS SENSE PARE

Ja fa tres anys i encara et sento molt a prop. No m'imaginava que seria tan dur. Ara, si fossis aquí em renyaries per dir això. Tu mai no et rendies i eres un optimista que mai no perdia el somriure, fins i tot els darrers anys més complicats, quan anaves sovint a l'hospital. El dia abans de morir-te vas fer els 77, i ho vam celebrar amb un bombó a la UVI de la Clínica Sant Jordi. Tenies el cap clar però estaves cansat.
Penso que tenies quelcom especial, perquè molta gent que et va conèixer de jove em ve a veure a la feina i m'expliquen anècdotes divertides que van compartir amb tu. Veies l'ampolla mig plena i encomanaves força i bogeria.
Enyoro quan em premies fort el canell i no deies res, només ens miràvem als ulls. Així, m'animaves quan tenia un mal dia. Saps? La Laia em prem el canell tan fort com tu. Podria jugar a hockei també.
La mama està bé però encara t'enyora. Ella també és molt forta, com tu.
Tot sovint ets a casa dins la música que posem -la que et vam heretar - sobretot els diumenges. El Manel, té els mateixos gustos que tu, doncs des dels disset que ens duies a concerts.
No estic trista, al contrari. Però la teva mort ha fet que em plantegés moltes coses. Fins i tot he tingut com una mena de crisi d'identitat, però potser això ja és meu. Tinc la sensació que dins meu habita una altra persona. Però també penso que tots som molts altres alhora si estem oberts a rebre influencies.

Et deixo. La mama, avui t'anirà a veure i tu també la veuràs.


.....