El Jordi i jo hem arribat a la
festa. Tothom sembla feliç. La gent xerra, riu i balla amb aquell punt de
bogeria al rostre que indica que es troba en el llindar que els separa de la
sensació de ridícul. Allà, on som més nosaltres que mai.
Em fixo en una noia
de cabells arrissats, asseguda en una taula mirant a la gent dins de la seva diversió. Té una copa,
potser és un martini blanc. Va fent petits glopets. Està sola i se li endevina la
mirada trista, com entre dos mons, el de la festa i el de les seves cabòries.
M’acosto a la taula
on és. Em mira. Té uns ulls verds tan profunds i bells que no permeten sostindre’ls
la mirada. Dissimulo i amb tot el coratge que puc li demano si puc asseure’m a
la taula. S’ho pensa cinc segons que se’m fan eterns. Assenteix amb el cap.
-Hola, em dic
Carles
Ella, esbossa un mig
somriure i fa un altre glopet. Em sento incòmode amb el seu
silenci
-No balles?
Fa que no amb el
cap
-Vols ballar amb
mi?
Em travessa amb aquells ulls salvatges que semblen l'heura quan s'enfila per llocs inhòspits
-Ballar tota la nit
com si aquest fos el darrer dia que vivim?
Em quedo sorprès i
no sé què dir-li
-Sí, ballar al so
de la música que nosaltres vulguem sentir
-Ballar com si fóssim
vells amics que s’han retrobat? Gaudir d’unes mans que m’arrapen la
cintura com si fossin unes mans conegudes i estimades? Recolzar el cap en el
teu coll i sentir-ne l’olor, i recordar algun home que em va tatuar l’ànima per sempre?
-Sí, ser qui tu vols
que sigui per veure’t feliç. Ser aquell home i tots els homes del món mentre
ens movem al compàs de la música que sura en aquesta nit que mai no tornarà
Per fi somriu amb
un somriure ample. I la seva bellesa es multiplica en una imatge que la meva
retina reté: un vestit blau de tirants, unes arracades en forma de lluna, unes
mans blanques de porcellana i aquells ulls verds feréstecs i inabastables.
S’aixeca i m’aixeco.
Anem cap a la pista. Tothom sembla feliç i ple de joia. Ella, em subjecta amb
una mà l’espatlla i amb l’altra una de les meves mans. Jo li encerclo la
cintura suaument. Ens acostem i comencem a ballar lentament, com si escoltéssim un bolero. La gent riu al
voltant nostre. La música té massa ritme per la manera com nosaltres ens belluguem. No
saben que la nostra dansa no té fi, que som en un altre lloc, en una altra festa particular, on només hi ha
lloc per a dos.
Per a Relats Conjunts
6 comentaris:
M´agrada com expliques aquesta solitud compartida. Realment tots estem sols i compartir aquests moments et fan sentir una mica menys sol o, almenys, saps que hi ha d´altres que també ho senten com tu.
Bona nit.
M'ha agradat molt aquest relat. l'he llegit després del teu apunt sobre Identitats i potser per això el veig com una il·lustració d'aquell desafiament a perdre la por al desconegut que allí ens presentes.
Hi ha una sola història d'amor repetint-se des dels primers passos vacil·lants de la Humanitat, i és nova cada cop que s'establexi el contacte entre una parella.
A mi també m'ha agradat la història, molt!
Com fer-se un món a mida, la música a mida... i l'important és que ells ho sentin així, igual, malgrat que són desconeguts.
Pensava que la cosa no acabaria bé, que la noia l'engegaria, però que va, acaba més que bé, i quan una parella passen a un univers paral·lel, allunyats de tots els altres, és molt bon senyal!
Uau...l molt molt romàntic!
M'agrada aquest relat on alegria i tristesa es donen la mà.
Publica un comentari a l'entrada