Dissipar-se

Es va mirar al mirall i no s’hi reconeixia en aquell rostre. Qui era aquella dona desconeguda que l’observava en silenci? Abaixà la vista fins a les mans i també li van semblar alienes. Va tancar els ulls per intentar retrobar-se en aquell cos que li fugia. Va obrir a poc a poc les parpelles i va tornar a encarar-se al mirall. No, seguia sense saber perquè l'interrogava aquella imatge reflectida en la fragilitat trencadissa d'un espill estàtic.
Des del mirall, la dona li va parlar “Què fas, no em coneixes?“ va articular sense immutar-se, mentre ella s’ofegava en un mar de perplexitat. No, una altra vegada les veus tornaven a martellejar-li el cap.
Va sortir del lavabo i va anar a la taula del menjador amb la resta de la família. Es va asseure al costat del seu marit que li somrigué, afable. Era l’aniversari de la mare i tots els germans s’havien reunit. Tothom reia i bevia. Mentre els fitava s’anava allunyant de la taula. Sentia que el seu cos romania assegut a la cadira, però ella marxava a poc a poc, mirant-los sense dir res. Sentia una sensació de feblesa, de no poder controlar la seva voluntat. Res no la podia fer tornar dins la dona que seia en una taula guarnida i formava part d’una família aparentment feliç.
Va decidir deixar el seu cos, aquell embolcall pertorbador que en el fons no li pertanyia. Obrí la porta i sortí al carrer. Va sentir el fred de l’hivern mentre enfilava un camí, sense rumb, sense veus. En silenci.


.....