lluny del brogit del món, un instant es va aturar en l'esguard d'un rostre il·luminat pel goig de viure.
dimarts 3 de gener de 2012
D'aquella que no sé si sóc
"Jo que he escanyat la filla
obedient de Tu
i l’he enterrat, convulsa
encara, sota el glaç
no sé ofegar la fosca
ranera que es marida
dòcilment a la teva
enllà del mur. I ençà.
Ella parla per mi.
Sura damunt de l’aigua
immòbil el silenci
d’aquella que no sé
si sóc.
Que el foc emporpri
l’hora muda i desclavi
llengua i camins. Que el dia
neixi, nu, del desglaç."
Autora: Maria Mercè Marçal
.....
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)

1 comentaris:
mai podem enterrar prou profund els cadàvers de nosaltres mateixos
Publica un comentari