lluny del brogit del món, un instant es va aturar en l'esguard d'un rostre il·luminat pel goig de viure.
dimarts 10 de gener de 2012
Agustí Bartra i Lleonart
Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres
posades com ocells damunt els cables tensos
dels esperits fidels als himnes de la vida,
un martell plorarà per la llum apagada.
El dia portarà corones de mimoses.
Potser hi haurà perdó en la mar que no calla.
El sol tindrà a la boca la seva sempreviva
i noves veus diran l'alegria de l'aigua.
Els vent devastarà el fanal i l'estàtua.
Els estius lluiran les seves bruses grogues
i el bastó blanc del cec sonarà als carrers grisos.
Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes,
Orfeu seduirà les anònimes bèsties.
Vindran els plenilunis a fer fremir les verges
que esperaran l'amor entre els grills i l'acàcia.
Jo ja no tindré rostre. A mes oïdes d'herba,
el temps farà dringar un cascavell d'estrelles ...
.....
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)

2 comentaris:
Nota:
Agustí Bartra i Lleonart (1908-1982) és un dels més notables de la literatura catalana del segle XX. Quan es donà a conèixer, ho féu com un poeta exaltat i rebel que recollia influències de Walt Whitman i de Rilke. El seu primer recull poètic, Cant corporal (1938), va sortir el mateix dia que s’incorporava al front. El 1948 li fou concedida una beca de la Fundació Guggenheim i s’establí durant dos anys a Nova York. Arran d’aquesta experiència, va estrènyer els llaços amb l’alta modernitat de la literatura internacional (T. S. Eliot, Faulkner, Joyce, Wallace Stevens...). De la seva obra, que abraça poesia, narrativa, teatre i assaig, sobresurten L’arbre de foc (1946), Quetzalcòatl (1960), Odisseu (1953), Ecce Homo (1968), Crist de dos-cents mil braços (1974), Soleia (1977) i El gos geomètric (1979).
Poeta immnes, certament. La lectura del seu Odisseu és gairebé obligada per qui es proposi fer relectures dels clàssics.
Publica un comentari