Us estimo!

La meva germana Núria i el meu cunyat Baldiri. Són una parella que estan fets l'un per l'altre i tots dos tenen sentit de l'humor. De vegades, penso que tinc molta sort amb la família que tinc. No, no és nostàlgia, és saber valorar el que tinc a prop.


.....

I dins meu una veu em diu

- I DINS MEU UNA VEU EM DIU -

I dins meu una veu em diu:
vine amb mi a contemplar
com són les paraules per dintre,
a sentir el pols de les coses.

I llavors penses en aquells
que estimes i amb qui has
conviscut al llarg dels anys
i encara no coneixes,

—mirades que fugen
pensaments tancats, potser
només desclosos en moments
fugaços o en la intensitat
del desig.

Però mai a dins,
sempre a la vora del torrent
de silencis o de paraules;
sempre a punt i amatent,
però sense saber, sense saber.


Montserrat Abelló, Foc a les mans. Barcelona, Columna, 1990

.....

L'encís de la foscor

Per l'Amy

He caigut en l'abisme de mi mateixa
mentre la vida continua el seu pas
sense mirar enrere cap cadàver,
sabia que la roda s'aturaria en sec,
doncs m'he begut la vida d'un sol glop,
he gaudit a cremadent -carpe diem-
Mai vaig voler emergir del captiveri
ni del encís inigualable de la foscor;
Ara sóc un niu de papallones invisible
que us ha regirat l'ànima un instant,
dir-vos que ha pagat la pena ser-hi
en el revolt efímer d'aquest viure.


.....

Tan sols delim

Vos, que habiteu els laberints inextricables
d'aquells camins perduts en els records muts
que ens arrenquen la pell a tires d'emocions
guanyades a l'oblit per un instant que passa,
igual com la vida passa sense mirar enrere
la sang se'ns glaça en un cor de paper;
no volem viure cap altra vida ni volem ésser,
ni respirar, ni afermar la terra que trepitgem,
tan sols delim una boira que ens faci desaparèixer,
tendrament i en silenci, com àngels imaginats
en somnis justament consumits abans d'irrompre,
i en espelmes diluïdes en la foscor del temps.


.....

Poema - Anna Sant i Ana

Hi ha rere la mar un no-res de port, una alga
desfermada de nits
un vaixell que ansia enfonsar-se, un oblit de marea
Quan les ciutats no saben adormir-se, i et pica
la pell i les mirades, no saps que fer
amb les mans
amb les pluges
Quin delit no deixar-se amarar de...
petites estances dins un cos petit escriuen
vers
àligues de llunes i escuma, com un passat novell
quan encara hom no sabia els noms del dolor
mort, pare, adéu
Plou estimada, paraules i nit
dins el teu petit cau
encara no refuso l'amor, no fito la mar
no trenco les àncores ni ensulsio el velam.
Hi ha, rere un petit
bell
cos de dona
tota la vida bategant.


Anna Sant i Ana



.....

Poema # - allan lee

Els que es volien es miren fit a fit,

ajagudes les ales al terra,

en l’últim graó abans de l’estimball.

No cal plorar, no cal plorar.

Venen i se’n van, les hores resplendents.

Venen i se’n van.



allan lee


.....

Black and White Night

Quina meravella de sensacions enregistrades.




.....

Neruda

POEMA XV

M'agrades quan calles perquè estàs com absent,
i em sents des de lluny, i la meva veu no et toca.
Sembla que els ulls se t'haguessin volat
i sembla que un petó et tanqués la boca.

Com totes les coses estan plenes de la meva ànima
emergeixes de les coses, plena de l'ànima meva.
Papallona de somnis, et sembles a la meva ànima,
i et sembles a la paraula malenconia.

M'agrades quan calles i estàs com distant.
I estàs com queixant-te, papallona en amanyac.
I em sents des de lluny, i la meva veu no t'arriba:
deixa'm que em calli amb el silenci teu.

Deixa que et parli també amb el teu silenci
clar com un llum, simple com un anell.
Ets com la nit, callada i constel.
El teu silenci és d'estrella, tan llunyà i senzill.

M'agrades quan calles perquè estàs com absent.
Distant i dolorosa com si haguessis mort.
Una paraula llavors, un somriure n'hi ha prou.
I estic alegre, alegre que no sigui cert.



Pablo Neruda. Traducció de l'original feta per joanfer. Extret del blog A cau d'orella...


.....

Desposseïda

Autor pintura: Ramon Navarro Bonet

I és la imatge de la meva carn
desposseïda d'abillaments
la que em fa ser més jo
en la solitud del meu cos,
cerco en el reflex de l'espill
quelcom pregon que em confirmi
que sóc -més enllà del pensament
i dels contorns que em dibuixen-

.....

For Once In My Life

   



.....

Fragment de "Quadern d'Aram" de Mª Àngels Anglada

“Sempre recordo del pare, més que les altres persones de la família, i això que els estimo tots. Penso en el pare, que és mort, que devia morir, n’estic segur, lluitant contra els nostres assassins els turcs, amb les armes a la mà. No puc pensar que hagi mort de cap altra manera, malgrat coses que he sentit a dir, valent com era, encara que semblés fràgil, prim, amb les seves ulleres. No vull pensar en les nenes ni en l’àvia: elles sí que sabem com les han mortes, però no ho vull pensar ni escriure.

El meu pare és un poeta. No dic era, perquè els poetes duren sempre. Ja havia publicat dos llibres , i tinc por que s’hagin perdut els exemplars, o els hagin fet cremar, llevat dels que la mare es va emportar quan vam marxar, ella i jo, cap a Van; mai no se n’ha separat, en tots els viatges i les caminades que hem hagut de fer. Se’ls va endur pel gust de tenir-los, no perquè tingués cap mal pressentiment, m’ha explicat.

Recordo ben bé els preparatius del nostre viatge i el sol alegre que feia el matí que vam sortir de casa: l’últim matí feliç., l’últim dia que vaig veure les nenes, l’àvia i el pare, Vahé. L’última abraçada dels pares, els petons de les nenes, de l’àvia:

-Marik, estigues tranquil•la –deia l’àvia-. No pateixis per les nenes ni per Vahé.

-Ni per les roses –va afegir el pare-. Les trobaràs ben cuidades quan torneu, les teves roses.

Perquè vivíem en una casa, amb un jardí petit però ple de rosers. La mare deia que eren roses d’Anatòlia, les més flairoses del món. I ara, ens allunyàvem de tot, a causa d’una prometença de la mare. Jo havia estat molt malalt, l’any abans, d’una pulmonia, a les portes de la mort. I la mare, que és molt religiosa, havia promès que, si em curava, tots dos faríem un pelegrinatge al monestir de Narek, prop del llac Van, i a l’església de la Santa Crwu, a l’illot d’Aghtamar. Un viatge llarg i complicat, cap a la banda de les muntanyes: per això ens ajuntàvem a una munió de gent que aquell any hi anava. Se celebrava un centenari, no recordo quin, de sant Gregori l’Il•luminador.”


.....

Les Flors del Mal - Charles Baudelaire

AL LECTOR

L’estultícia, el pecat, l’error, la cobejança,
ens trasbalsen el cos, torben els pensaments,
i alimenten els nostres gentils remordiments,
tal com els mendicants amb la seva menjança.

Els pecats són tossuts, les recances, covardes;
ens fem pagar a preu fort quan els hem confessat
i alegrement tornem cap al camí enfangat
creient rentar les taques amb llàgrimes bastardes.

Sobre el coixí del mal és Satan Trismegista
qui es gronxa llargament l’esperit encantat,
i el valuós metall de nostra voluntat
està vaporitzat pel sapient alquimista.

És Ell qui manté els fils que ens mouen i trasmuden!
Als repugnants objectes sabem trobar-hi esquers;
vers l’Infern cada dia baixem uns passos més,
sense horror, a través de tenebres que puden.

Tal com un disbauxat que a devorar s’acuita
d’una antiga barjaula el pit martiritzat,
robem com de passada un plaer reservat
que espremem fortament com una vella fruita.

Pitjats, formiguejant, com els helmints a hordes,
un poble de Dimonis folga al nostre esperit,
i, mentre respirem, la Mort al nostre pit
baixa, riu invisible, amb tot de queixes sordes.

Si l’estupre, el verí, el foc, la punyalada,
encara no han brodat amb agradable traç
dels nostres lamentables destins el canemàs,
és perquè la nostra ànima, ai las!, no és prou gosada

Però enmig de panteres, xacals, gossos de presa,
de simis i escorpins, de voltors i serpents,
de monstres udolants, grunyidors i llisquents,
en els corrals infames del vici i la feblesa,

un n’hi ha de més lleig, més àvol, més deforme!
Tot i no fer grans gestos ni armar terrabastalls,
el món convertiria en un munt d’escombralls
i amb gust l’engoliria fent un badall enorme;

és el Tedi! – amb ulls molls per un plorar impassible,
somia cadafals fumant el seu hudà.
Ja el coneixes, lector, aquest monstre sensible,
-hipòcrita lector, -semblant meu, - i germà!



Traducció de Xavier Benguerel


.....

NO SÉ JUGAR AMB MÀSCARES

No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
de molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
d'uns pocs pensaments clars
ni per bastir-me, en arbres de misteri,
nius de somnis remots. A la cruïlla
dels camins de la nit, la veu ressona:
hem escollit en l'espera de l'alba
els dards de la veritat, o un dur silenci.


Maria Àngels Anglada


.....

Via morta

No hi ha res dissenyat en allò que ets. Potser ets fruit d'un joc dels déus. El teu somriure capaç d'esmicolar murs d'incomprensió en aquells que et són hostils sense conèixe't ho demostra sense que t'hagis d'escarrassar en explicacions inútils.
No, no hi ha res configurat ni establert, només un cant suau com una ombra, que et segueix l'esguard d'home honest que arrossegues a les espatlles. Vaig trobar-te xop mentre corries un dia de pluja. I el teu rostre em va dir que havies de ser tu. Tu, l'home o el projecte, l'encís per la vida en creixement. Tu, l'ésser il·lusionat per un món millor, fet a cops de lluita. Sense espai pel declivi o el desencís pels qui molts són devorats dins la inèrcia de la quotidianitat.
I vas trobar-me, sense forces ni esperances, marcida abans d'hora, doncs vaig néixer amb el llast del temps al damunt, com si la meva, fos una segona vida. Vas recollir els estralls que de mi restaven escampats en la terra que trepitjàvem. Pacientment enganxares les petites peces d'allò que ara sóc i en vas fer una sola estampa: una dona com de vidre esberlat, recompost. Per què? Si jo vaig ser concebuda per perdrem en l'abisme de la nit més fosca, en un sortilegi obscur. Mentre tu, lluïes en un esclat d'amor il·limitat envers aquells que havien perdut el rumb dins una via morta. Com un tren abandonat on ningú no hi gosa pujar. Però tu, vas agafar aquell tren desllorigat.
Sóc aquí per l'acció de la bastida humana que em sosté mentre respiro l'aire que tu has alenat primer. Vas ser un tauler de salvació enmig de l'oceà, quan m'ofegava en la por del deliri. Vaig veure el teu rostre un dia de pluja i els teus ulls em van acollir per un sempre sense data de caducitat. Encara que aquest sempre no hagués durat massa, ja hauria estat un triomf.
Agraeixo al destí que t'hagi situat en el meu camí - de vegades miserable - perquè d'aquesta manera la solitud no ha estat tan fonda. Tot sabent que el meu egoisme sovint ha entorpit el teu viatge, sé del cert que cap eclipsi serà prou fort per enfosquir tot l'amor que et vessa enfora i et fa ser l'ésser excepcional que sempre has estat. Des de la distància i el silenci he admirat la teva capacitat per gaudir cada instant com si fos el darrer. Sense demanar res a qui no tenia res per donar.



.....

Poetes que respireu

Salveu-me la condició
d'ombra adormida,
vosaltres que coneixeu
el secret màgic dels mots,
una paraula i una altra
com un eixam d'abelles,
resseguint els contorns
que em destrien subtils
de les hores que passen;
i a voltes, una nostàlgia,
una melangia blana ens atrapa
- com una aranya inequívoca
teixeix una xarxa d'amor
per a la seva presa futura -
Així, jo en sóc esclava
dels vostres versos i ho seré
fins el dia en que el batec
d'aquest cor malmès s'aturi,
a raig d'un Sol abrusador
o en la fosca matinada
d'una nit sense lluna.


.....