Feliç any 2010

Que les il·lusions ni els somnis mai no us abandonin.




.....

No saber, no saber, no saber

No cal morir més, ans morim cada dia un bocí ínfim que potser ningú no pot copsar. Com no es pot capir la sensació d'una ma damunt la pell tot construint una carícia llunyana. I l'amor, aquesta paraula inhòspita que tot ho comprèn, allunya, separa, uneix, encasta sentiments inesborrables dins el temps de la consciència que ens devora els dies. I quantes paraules mai no s'han dit, per no corrompre el sentit íntim que hi deposa cada ànima en els mots - que mai no són els mateixos, encara que sonin igual en d'altres llavis - Tots els llibres són tancats però hi ha una llibertat ferotge de sentir l'essència de les coses, la música, la pluja, l'absència que es clava endins, fins i tot, el dolor del desig d'una mirada que mai no serà mirada. Deixar morir el desig, que en el fons és un esclavatge més, com el del cos.
També hi ha l'atzar que de vegades creua els destins, com un miratge en una nit estrellada. I aquesta meravella de no saber cap a on ens duu el vent de la tempesta. Viure a tocar de l'abisme com un funambulista: mantenir l'equilibri, respirar, contenir la por i fer-la desaparèixer.


.....

D'una llum, el vers

El cel és obert i la cambra fosca,
un xiuxiueig m'adorm els sentits
cançó folrada de temps que passa
en la veu d'un rapsode que respira
versos d'una llum inversa - reversa.
Un estol de mots dringa els instants,
un amanyac que és, no és, o sembla,
s'aturen les hores i un déu humil
llueix en la distància dins el poema.


.....

T'estimo, papa

.....

Esquerdes

El pianista Jordi Masó escriu a Relats en català amb el nick Vladimir



Bleixos de llum irisada fiblen foscor eternes,
són esquerdes en la nit dels segles, leviten
entre ombres de fum i cendra esvanides.
Rius de notes s'afonen en oïdes assedegades,
llisquen àlgides, corren apressades cercant
l'espai límit mentre el temps s'escola - auster -
i un univers brolla en cercles de colors ingràvids.
Lleus camins trasbalsen sentiments colgats endins
d'ànimes captives que arreceren la por de la bellesa,
del so lliure i de les formes etèries que flueixen
enfora del seu origen, sensiblement humà.
Són bombolles efímeres d'un instant que passa,
magnètiques - encara senceres - però finites
es desarrelen, cauen, s'esclafen suaument,
deixant pas a futurs que portaran nous destins.
Notes pentinen les tecles d'un piano, fan vibrar
llunyanies d'un món de somni, que per un moment
ens penetra els intersticis i ens transporta allà on no
hi ha dolor, ni desencís, ni cap indici de desori.


.....

Bon Nadal

Que tingueu un Bon Nadal, amics virtuals. Que no sigui una càrrega ni un compromís. Feu un forat en el vostre temps per ser una mica més feliços i fer una mica més feliços als altres. Aprofiteu per deixar la vida estressant fora del vostre horitzó, encara que el temps sigui curt. Ens ho mereixem, oi?

Bones festes a tots!


.....

Cuirassa

Per Toni Viadé, company de lletres, mort recentment.

Sóc només un sepulcre en la immensitat del temps. Espero amb deler les teves despulles inerts, buides de cap indici de vida. I en aquest cos que t’abandona amb dolcesa, bressolaré les nits perquè et siguin properes com una llar feta de marbres antics, que romanen desafiant el pas del temps.
La primera estada al cementiri serà la més trista, com un univers paral•lel o un somni. Un espai nou, lluny dels que t’han estimat les hores, les virtuts i els defectes. Curull d’un silenci tan immens que espaordeix els sentits i la raó. Però, ja no hi ets, només la carn es marceix a poc a poc, com la fruita cau d’un arbre sense ser collida i es desfà en un polsim dins la mateixa terra que va acollir d’altres cossos sense vida temps enllà.
I ara ets terra que brama el brot d’una tija novella, el cadàver d’un ahir sobtat que ha desaparegut en un miratge col•lectiu. Una llum se’n desprèn dels qui t’han estimat - poc o molt - i perdures en retines llunyanes, gairebé oblidades. Ets mot escrit, paraula dita, sentiment i cuirassa, allà on podrem embolcallar un petit desencís quan l’enyor ens guanyi la partida per un company perdut en el camí abans d’hora.
Quan tot sembli irreparable, burxaré el sòl que et guarda, enclotaré les mans fins trobar un bri de llum que em retorni aquell somriure d’home feliç i apassionat per la vida que vaig conèixer. I seré vida dins una llum aliena que no em pertany, fins el dia en que el cor ja no em bategui en cap cos de dona afligida.
Retornaré a la paraula que vas deixar, sabent que omplirà noves mirades en pells alienes. Com un mag ens picaràs l’ullet des de la finestra dels somnis i dels desitjos que encara s’han d’acomplir. I retindré el goig d’haver- te conegut un instant en la roda del temps que mai no es detura. No calen comiats, ja intuïa que en realitat aquest temps del qual parlàvem, no existia. Fins sempre.

.....