T'enyoro i no hi ets. I l'enyor de tu em fa mal. Em mossega endins, a les entranyes. La música em porta cap a tu, com un miratge. I et veig el somriure mentre tanques els ulls i et deixes endur per la melodia, brandant el cap lleugerament, la felicitat al rostre, la vellesa; tantes coses que el dia a dia em manlleva per a no pensar...
Ara marxo, però sé que vens amb mi, com una ombra inacabada de mi mateixa, com un esbos de dona que mai no es va finalitzar. Per què no em vas acabar? tu sempre vas restar sencer.
.....
2 comentaris:
tots estem inacabats, afortunadament
Si jo fos qui no sóc,
et diria que t’equivoques,
en fer-te meva, meva dona,
es va completar el cercle
que mai es trenca,
que mai s’acaba,
és amb la música
que navego dins i fora teu,
com teva és la clau
que em deixa viure ben al costat,
no em calen els ulls oberts,
per saber-te,
n’hi ha prou anar amb tu
per tenir l’univers a l’abast.
Si jo fos qui no sóc,
et diria que t’equivoques,
no és enyor ni és absència,
tant sols és silenci
que egoista com ningú em guardo
per tenir-te per a mi sol.
Si jo fos qui no sóc,
et diria que t’equivoques,
i potser em donaries la raó.
Publica un comentari a l'entrada